• Imprimir

Entrevista: Carles Mallol i Inés Boza La companyia Senza Tempo revisa la novel·la 'La dona justa', de S. Márai

"Preferim la persona a mostrar la tècnica"

Andreu Gomila

Carles Mallol i Inés Boza van fundar la companyia Senza Tempo el 1990
FRANCESC MELCION

Després d'estrenar L'home, la dona i l'altra dona al Festival Temporada Alta l'octubre passat, la companyia Senza Tempo aterra demà al Mercat de les Flors per portar-nos aquesta particular revisió de la novel·la La dona justa, del subtil i profund escriptor hongarès Sandor Márai. Carles Mallol, creador de la companyia amb Inés Boza, balla a l'escenari amb Viviane Calvitti de Moraes i Mercedes Recacha.

¿Com ho heu fet per traslladar aquesta recerca de l'ànima humana que porta a terme Márai al llenguatge de la dansa?

C.M. Al començament dels assajos se'ns va aparèixer La dona justa, però no hem seguit el llibre ni n'hen fet cap versió. Hi ha alguna petita referència. Un cop acabada la peça, del que m'he adonat és que hi ha quedat l'esperit de la novel·la i l'ànima de l'autor. Márai era una persona molt profunda, fosca, que va fugir dels nazis, que els comunistes també van prohibir i va acabar suïcidant-se abans de la caiguda del mur de Berlín. Nosaltres hem passat per sobre de tot això i n'hem mantingut l'esperit. Els tres intèrprets de la peça ens hi hem implicat molt. I per això ha estat una producció dura.

En què es nota aquesta implicació?

C.M. El tema és l'home i la dona, una característica nostra... I.B. Nosaltres busquem l'ànima humana. Sempre a les nostres feines hi ha molta recerca, moltes coses que es queden als calaixos i que després potser no es veuen a l'espectacle, perquè apostem per la senzillesa. C.M. Aquesta peça és molt senzilla i, també, molt austera. Nosaltres també busquem la veritat. De nosaltres sempre s'ha dit que tendim cap a l'humor, la ironia. Aquí, però, és potser la peça dels últims temps que menys en té. Ha estat un repte personal: parlem d'amor, de desamor, de trobades i, sobretot, de solitud. Els tres intèrprets som gent madura.

Parleu d'austeritat. Quin ha estat el plantejament? A la novel·la hi ha una dona que explica la història d'un home, aquest que explica la d'una altra dona, i aquesta que parla d'ell.

I.B. Al principi sí que hi havia tres solos, però vam acabar trencant aquesta idea. C.M. Els tres personatges, hi són des del començament. Es troben en un bosc. Juguem amb les ombres, amb foscors, a buscar-se, a perdre's, a trobar-se. Hi ha històries entrecreuades. I.B. Sí que hi ha tres mirades diferents sobre la mateixa història. Però ens vam adonar que el que més ens interessava era una mirada més distant, que es pogués endinsar en la història. És una mirada nostra, contemporània, que no és dins la història i explica al públic què està passant. Finalment és una peça molt frontal, molt de cara al públic.

Sou fidels, doncs, al vostre decantament cap a la dansa-teatre.

I.B. Sí, des de sempre. Cada espectacle demana el que demana. L'últim muntatge, La canción de Margarita, potser requeria un punt més de teatralitat, amb textos inclosos. Ara potser no calen, però la manera de fer és la mateixa.

Teniu un segell que molts han copiat.

I.B. Quan vam començar, això de mesclar dansa i teatre poca gent ho feia en aquest país. El 1990 es tendia cap a la solemnitat. I nosaltres apostàvem pels espectacles més emocionals, menys coreografiats, amb més relació amb el públic. Ara això es fa molt: la teatralitat ja està incorporada. C.M. Si hagués de posar-nos un segell, crec que nosaltres ens decantem més cap a la persona que cap a la tècnica. No volem ensenyar aquesta tècnica, volem que es vegin persones dalt de l'escenari. Sempre hi ha un punt de comunicació entre els que són dalt de l'escenari i els que són a la platea. Tots tenen una gran capacitat d'imaginació i l'únic que fas tu és provocar-la amb l'acció. I.B. Sempre treballem amb materials escènics molt senzills, molt concrets. Mirem cap a la poesia, cap al surrealisme. Tothom pot ballar sol a casa. I perquè hi hagi teatre, com diu Peter Brook, calen un actor i un espectador. Nosaltres anem per aquí. La dansa, per nosaltres, és un mitjà, no un fi. Un mitjà per contar el que volem contar.

Senza Tempo és una de les companyies més veteranes del país. Estem tan bé com diuen?

C.M. N'hi ha de més antigues... Hi ha hagut una millora força substancial quant als recursos econòmics, sobretot de part del departament de Cultura, aquests últims tres anys. S'ha notat tant perquè partíem de zero. Ara hi ha més companyies, hi ha les residències, el públic té accés a més coses... Però cal continuar treballant i fer balanç d'aquí a deu anys.