• Imprimir

Entrevista: Pau Miró És l'autor de 'Singapur', procedent del Projecte T6 del TNC. S'instal·la dijous a la Beckett i tanca el cicle 'Tot un any de teatre català contemporani'

"L'obra és una carta d'amor dirigida als que ja no hi són"

Teresa Bruna

Pau Miró és un autor català de projecció internacional
XAVIER BERTRAL

Es diu de Pau Miró que és un dels grans valors de la nova dramatúrgia contemporània. Només té 33 anys, però quan a aquesta edat s'és capaç d'abocar un feix de sentiments al paper per després arrencar-los, injectar-los als actors i fer que els traspassin al públic fins que s'emocioni i sangloti, sentim que estem parlant d'algú molt adult. Va començar com a actor i ha anat creixent com a autor, adaptador de textos (per a Calixto Bieito, entre d'altres) i director. La seva obra Plou a Barcelona s'ha traduït a diferents idiomes i al juny s'estrenarà al Piccolo Teatro de Milà. Avui, però, parlarem de Singapur, el seu primer treball al Projecte T6 del TNC en col·laboració amb la Sala Beckett i el Teatre Ponent de Granollers, on es va estrenar. També és l'obra que tanca el cicle Tot un any de teatre català contemporani impulsat per la Beckett, que l'acull a partir de dijous.

Què és 'Singapur'?

Són tres històries independents que juntes es converteixen en una. És una carta d'amor dirigida als que ja no hi són i pels quals encara tenim sentiments.

Se'm fa estrany que algú jove parli de gent que se'n va.

A mesura que vas fent anys et va tocant que algú marxi. I sobta, i ja és fort que marxi per malaltia. Però que algú molt proper decideixi deixar la vida voluntàriament... colpeix. Però he intentat que Singapur no sigui rotllo teràpia sinó una obra de teatre amb un joc teatral, fins i tot positiu.

A Granollers cada història es feia en un espai diferent.

I aquí també. La primera part la fem al taller de la Beckett. Parla de la desesperació d'un emigrant que es juga la vida per arribar a Barcelona com a muler, que són aquells que porten una càrrega de droga a l'estómac i l'entreguen a canvi d'uns diners. No ho faig realista, és una mena de conte. El reben molt bé, el porten a l'hotel, però quan ja fa l'entrega el deixen tirat. L'interpreta Amedé Nwatchok en català, castellà i bafia, la seva llengua [subtitulada].

Ja hi caben, al taller de la Beckett?

Hem reduït l'aforament a 52 persones. Farem tres files, una de gent asseguda (a terra) i els altres drets. Tindrem dues o tres cadires per si hi ha gent gran que necessita seure... Dura 15 minuts. És un espai gens teatral, és com industrial, fred, amb fustes i cargols. Representa una zona portuària.

Després ja seuen a la sala, suposo.

Sí, hem posat les grades al mig i l'hem convertit en dues sales. A la segona història l'emigrant coneix la Laia (Laia Martí) i tenen un flaix, un rotllo molt eufòric. Fins que ella desapareix. És la desesperació de la noia, molt psicològica, molt occidental... Algú molt fràgil a qui li agrada viure la vida amb molta intensitat, tanta, que no la pot suportar. Són històries de desesperacions.

I per què Singapur?

Perquè és una ciutat molt hortera, virtual... és com Port Aventura, potser és el futur. El pare de la noia (Ferran Rañé) hi va amb les cendres de la seva filla i l'acompanya una amiga de la noia. La seva desesperació és perquè diu que "s'està esborrant": el tenen arraconat a la feina, s'ha separat, va de putes... Aquí la gent s'haurà de canviar de sala. Els agrada intervenir, a Granollers va anar molt bé, és com si tothom viatgés cap a Singapur! A més, tot ho hem fet amb sentit de l'humor , perquè és el que ens permet sobreviure. I amb poesia. Aquesta vegada no m'he tallat gens amb la poesia!

Ha dirigit totes les seves obres?

Sí, sóc un pesat! Bé, Plou a Barcelona la va dirigir Toni Casares.

No troba a faltar la interpretació?

No sé que em passa! Fa un parell d'anys que se'm fa cada vegada més llunyana. Cansa molt, has d'estar sempre molt a tope i, si a més vols escriure i dirigir, per fer-ho mínimament bé... No es pot fer tot. I m'he adonat que estic més a gust escrivint i dirigint.

I això que sortia al Polònia!

Sí! Vaig estar amb els de Minoria absoluta a la primera etapa. No sóc imitador però feia els del PP: l'Alberto, el Piqué, l'Arenas... Però ja anava més cap a l'escriptura i la direcció. M'ho vaig passar molt bé, vaig riure molt. Hi ha un guió, molt de rigor, el Soler és molt exigent, però rius, rius i rius. Allò només té sentit si ho disfrutes!

He vist que al juny va al Romea.

És que... tinc molta sort! Aquest és un any molt maco: dirigiré el Faust de Marlowe! I també faré la dramatúrgia. Veus? També em ve de gust dirigir textos d'altres. I al Romea, hòstia, hòstia!