• Imprimir

Maria Wallace, que escriu en anglès, guanya premis i viu a Irlanda, es diu Maria Teresa Mir i va néixer a Platja d'Aro

Una poeta catalana a Dublín

Xavier C. Ribot

Maria (Teresa Mir)Wallace recollint el prestigiós premi Hennessy
SP

Una catalana ha trobat la inspiració literària a Irlanda després de gairebé 40 anys d'haver-s'hi instal·lat. Firma Maria Wallace, el seu nom de casada, però el real és Maria Teresa Mir.

Nascuda a Platja d'Aro poc després de la Guerra Civil -no vol dir l'any-, ha viscut més a Dublín que a Catalunya. Els seus pares treballaven al camp i els seus primers anys van ser a pagès. Quan en tenia 10, la família va emigrar a Xile, on van viure una desena d'anys. A la tornada, es van establir a Sant Feliu de Guíxols. Reconeix que aquest anar i tornar l'ha convertida en "una desplaçada" tota la seva vida.

Viu a Dublín des del 1969, on s'ha fet com a escriptora i poeta, de manera autodidacta, encara que el 2004 va obtenir una beca i es va llicenciar en literatura espanyola i llatinoamericana. L'any següent, va fer un màster en literatura angloirlandesa.

Maria Teresa Mir ha fet, doncs, el camí invers a Frankfurt: és una catalana que fa poesia en anglès, que s'ha convertit en una prolífica escriptora irlandesa i que des de fa uns anys no ha parat de guanyar premis, alguns com el més prestigiós d'Irlanda, el Hennessy Literary Award com a "millor escriptora emergent", el 2006, competint amb cinc irlandesos "de llengua nativa", recalca. El poema amb què va guanyar aquest premi nacional de poesia d'Irlanda es titula That hand has pinted plate behind glass (Aquell plat pintat a mà darrere del vidre). És la història d'Orfeu i Eurídice "aplicada a l'actualitat, un treball producte completament de la imaginació, a pesar que sempre es comença amb una petita espurna de realitat personal".

Identificada amb Irlanda

Molt aviat, Maria Teresa Mir es va sentir identificada amb Irlanda, amb el caràcter celta, sensible, creatiu, que té tendència a la malenconia, al desànim, fins i tot a la depressió; i amb el paisatge, que convida a aquests sentiments. "Potser perquè és natural que tothom senti la necessitat de ser acceptat. M'interessa molt la cultura irlandesa, el seu passat, les seves tradicions i els seus mites, el seu paisatge, tan inhòspit, sobretot de la part oest, els centenars d'illes, com la gent hi vivia, les dificultats que tenien. Tinc molts i molts poemes en què el tema és el passat irlandès".

Un exemple és Bhoireann (The Burren) (A stony place), que vol dir paisatge pedregós, en què "la gent va haver de sobreviure en un lloc on tot és pedra; fa referència als primers habitants d'aquesta regió". L'últim paràgraf diu: "En aquest lloc sagrat, a vegades, / el cor pot captar / ullades teves, ecos que floten / en sons estranys. Una queixa, una cançó / interrompuda per les ones, / una ressonància que persisteix, / anuncis que sols entén / l'ànima".

El gaèlic, prohibit

El passat de Cold Atlantic winds és més recent, de quan Cromwell va anar a subjugar els nadius. Una constatació de tot el que van patir els irlandesos, que també van sofrir una gran fam a mitjans del segle XIX, quan la població de vuit milions d'habitants es va reduir a tres i la seva llengua gairebé es va perdre. El poema The sound of an identity (El so d'una identitat) parla d'això, de l'irlandès o gaèlic, "perquè la llengua és el que dóna més identitat, i als irlandesos se'ls va prohibir parlar gaèlic, com va passar amb el català".

Un altre poema digne d'esmentar és The Meenybradden Bog Woman (La dona del bosc de turba de Meenybraden), una mena de poesia mística sobre persones que s'han trobat en determinades zones del país, cossos mil·lenaris completament preservats per l'acidesa d'aquells boscos.

Els seus autors preferits són els irlandesos Patrick Kavanagh i el Nobel Seamus Heanney. Ha begut de la literatura espanyola, com ara Lorca, Machado, Buero Vallejo... i també de la catalana: Espriu i Martí i Pol. I molts més.

Ensenya espanyol i també facilita, ja que prefereix utilitzar aquest terme a ensenyar, a altres escriptors que tot just comencen, "el pelegrinatge de la seva expressió a través de l'escriptura".

Pel que fa a la literatura catalana actual, és sincera: "Sé poc de l'estat de literatura catalana avui, encara que crec que és molt viva i vibrant perquè ja no hi ha cap restricció lingüística. I no només això, sinó que hi ha hagut un gran ressorgiment de tot el que fa referència al català. Me n'alegro moltíssim que sigui així".

Maria Teresa Mir va haver de triar: "I vaig decidir integrar-me allà on tenia marit i fills". Saber i estudiar cultura irlandesa es va convertir en la seva preocupació. Lluitava per ser acceptada com a escriptora a Irlanda, utilitzant una llengua que no era la seva. "Això, d'alguna manera, posava distància entre jo i la meva llengua de naixement. No em va ajudar gens que no s'ensenyés el català a l'escola quan era una nena, i tampoc haver de marxar del meu país d'origen als 10 anys".

L'autora s'ha convertit en una persona dividida entre les seves lleialtats compartides per Catalunya i Irlanda. "Sóc catalana perquè vaig néixer a Catalunya. Si no hagués marxat, no em sentiria d'aquesta manera. Ara, allà on visc i em sento jo mateixa és a la meva escriptura. Físicament, on estigui és igual, no té cap importància, visc en aquest altre món que jo m'he creat, el món artístic, literari, que és on em sento millor. Potser és un món fictici, però per mi és real. Em sento un xic estrangera per tot. Crec que qualsevol que ha viscut en un altre país durant un temps se sent estirada per tots dos costats com jo", conclou l'autora.

Pintura i literatura

El seu caràcter, introvertit i sensible, va ser el que la va portar primer a la pintura i més tard a la literatura. "Una vida no és res si no tenim un repte", assegura. I hi afegeix: "Escriure és un exercici d'enyorança, de creació, una manera d'arrelar-me per donar sentit al meu sentit de divisió. Divisió que crea fricció, i en aquesta fricció és on neixen les espurnes creatives". Sent la necessitat de crear, però "la creativitat, com tot a la vida, té un preu i s'ha de pagar". Creu que "la vida no és un projecte pintat en blanc i negre, és habitar un espai entre aquests dos colors".