• Imprimir

Entrevista: Marcial di Fonzo Bo El director i actor argentí, una de les figures del teatre francès, estrena demà 'La torre de La Défense' al Lliure

"Copi no perdonava ningú, ni gais ni antigais"

David Castillo

Di Fonzo torna a Barcelona després de dur al Grec d'enguany les obres 'Los Copi(s)' i 'Eva Perón'
CRISTINA CALDERER

Nascut a Buenos Aires el 1968, però instal·lat a París des del 1987, l'actor i director Marcial di Fonzo Bo ha estat un dels grans revulsius de l'escena francesa, que ha passejat pel món amb èxit i opinions desiguals. Marcial no busca la convencionalitat sinó que els seus espectacles parteixen de la relectura de la tradició, explorant racons del teatre contemporani, com durant els últims deu anys ha fet amb el malaguanyat Copi, dramaturg, novel·lista i ninotaire, del qual ha presentat enguany a Barcelona tres espectacles: dos a l'estiu al Grec i el que estrena demà al Lliure, La torre de La Défense, un dels textos més sòlids de Copi, on fins i tot va profetitzar la tragèdia de les Torres Bessones, en aquest cas a les torres de París, on s'estavella un helicòpter. L'obra s'estrena en català i amb actors d'aquí.

Resulta inevitable la comparació del vell text de Copi amb l'11-S.

Era una altra època, però amb certes similituds amb aquesta. La torre de La Défense està ambientada en el canvi d'any entre el 1976 i el 1977. Era un moment en què s'estrenaven pel·lícules de catàtrofes, com El colós en flames. Hi havia una sensació apocalíptica entre la població, cosa que va fer a Copi imaginar i escriure aquella situació claustrofòbica de les torres bessones del barri de La Défense. Ningú havia de dir que de manera premonitòria l'helicòpter que s'estavella en una de les torres seria realitat a la Nova York de l'11-S. Copi deia que amb projectes tan utòpics com fer edificis tan alts, un dia un helicòpter s'hi estavellaria.

El que també resulta sorprenent és l'actualitat de l'obra.

Tot parteix d'una situació extrema, sis persones atrapades en un apartament del tretzè pis. Tot passa en aquella nit de Cap d'Any i durant el primer acte tenen, sense saber-ho, noranta minuts per resoldre el seu destí. L'actualitat passa també perquè Copi va saber captar com ningú la soledat extrema de l'home a la societat. La torre de La Défense és l'obra més acabada de Copi, la que manté millor el suspens, la inquietud dels protagonistes, la que més fàcilment hauria tingut un guió cinematogràfic.

En aquest cas s'allunya més de l'ambient més gai i contracultural de les obres que va presentar al Grec.

El text és increïble i ha estat magnífic poder-lo traduir al català, fer-lo amb actors catalans i dur-lo a un lloc tan obert com és el Lliure. Em resulta increïble poder-lo escoltar ara en català i assumir que és l'obra que millor s'adapta, cinematogràficament, i psicològicament, als temps actuals. Sempre, esclar, amb el segell Copi. Hem pogut rescatar els grans decorats, però la producció ha estat nova i n'he quedat molt satisfet.

També ha esmentat Cassavettes...

Sí, un autor que també tenia un gran protagonisme a l'època i que s'ha mantingut. Eren aquells psicodrames en espais tancats, que tan bé va saber explotar el teatre i el cinema independent, la sucosa relació amb els personatges i els grans diàlegs. Copi va buscar una altra volta de cargol: radicalitzant els psicodrames americans.

Com creu que la rebrà el públic?

Segueix sent una obra d'accés directe, accessible. El públic no necessita cap referent. És divertida i complexa, però gens difícil. A París el públic era divers, amb gent jove i adolescent. Aquesta és per mi l'obra més eficaç de Copi, tot i que no va ser entesa quan es va estrenar. Aquí ve a quedar-se i de totes les obres que he treballat de Copi durant els últims nou anys crec que és la més perversa, molt còmica, tragicòmica, una mica pessimista. Té personatges tan ben dibuixats com el de l'obra Eva Perón. També cal recordar que es va representar en plena època punk, entre els 70 i els 80, els anys del no future. No obstant, no és una obra pamfletària ni massa tendra. Copi no perdonava ningú, ni els gais, ni els antigais.

Ha parlat de final de cicle després de nou anys amb Copi.

Han estat nou anys, però no exclusivament amb Copi. Retrobar-me amb ell és com tornar a un llibre de capçalera, a algú estimat, un familiar o un vell amic. Algú que freqüentes per plaer. Com a actor i com a director m'ha semblat molt bonic haver construït una relació, des de diferents llenguatges...

Quina és l'essència de Copi?

La paraula llibertat és el que millor el definiria. I també el sentit de l'humor que pot salvar amb intel·ligència el destí de la gent. L'humor et permet ser mestre del teu destí, de la tragèdia.