• Imprimir

LaCrònica

Ser Madame Gréco

J.M.

Juliette Gréco no va omplir el Palau de la Música dijous a la nit
XAVIER BERTRAL

Madame Gréco conserva la mirada bohèmia i aquelles mans ingràvides que gronxaven cigarretes mentre conversava sobre l'absurditat de viure als bistrots de Saint Germain. L'existencialisme ha mort amb els que l'alimentaven, igual que el gruix d'una generació de chansonniers que va omplir d'orgull els temps buits de la postguerra europea. Madame Gréco els ha enterrat gairebé tots, però els recorda amb un repertori que evoca una corona de flors col·locada amb nostàlgia sobre la làpida d'una època irrepetible. Als 80 anys, ningú pot retreure a Juliette Gréco que visqui del passat. Dijous no va omplir el Palau en la vetllada inaugural del Festival del Mil·lenni, però això no va ruboritzar la pal·lidesa lunar del seu rostre temperamental.

A la seva edat, els miralls distorsionen les imatges que reflecteixen. Juliette Gréco, Madame Gréco, és una diva valenta pel fet de pujar a un escenari amb l'únic suport d'un piano i un acordió, per obrir en públic la capsa on guarda els records sèpia d'una vida més tempestuosa que les partitures que versiona. En un moment donat, s'emociona i les llàgrimes li fan perdre de vista l'actuació, o s'oblida del títol d'una cançó que ha cantat milers de vegades. Són els avatars de fer-se petit en un món que cada cop és més gran.

Madame Gréco no viatja sola. Duu al cor les estampetes sonores de tots aquells que un dia la van nodrir de cançons i adulacions. Jacques Brel (Bruxelles, Mathilde, J'arrive o Chanson des vieux amants), Charles Trenet (La folle complainte), Léo Ferré (Avec le temps), Louis Aragon (La rose et Réséda), o Serge Gainsbourg (Acordeon, La javannaise o Le chanson de Prévert), l'acompanyen. Al seu costat, antigues melodies com Un petit poisson un petit oiseau, Jolie môme, Les années d'autrefois o Déshabillez-moi, prop d'enregistraments més recents com C'était un train de nuit, Le contre eclésiaste o Utile, aquesta última inclosa a Le temps d'une chanson.

Però, ja siguin antics o moderns, tots els temes que es van escoltar dijous a la nit tenen un denominador comú: una força expressiva que Madame Gréco emfatitza amb la seva mirada bohèmia i unes mans inquietes de dits àgils com el famós lapin del cabaret de Montmartre. Declama més que canta i el doll de veu que li surt de l'ànima quan interpreta es torna un xiuxiueig asfixiat quan la música cessa i toca parlar amb els espectadors.

Ja no són temps per a Madame Gréco. Ni per a ella com a artista, ni per a l'estil que defensa amb passió. La Juliette onírica segueix immortalitzada en llegats cinematogràfics com Bonjour tristesse, però la Juliette dels grans escenaris ha desaparegut com el fum d'un cafè refredat, o el d'un Gitanes sense filtre que agonitza al cendrer de l'existència.