• Imprimir

Entrevista: Vicky Peña Interpreta 'Après moi, le déluge', un text sobre la mortalitat infantil al Tercer Món

"Hem de saber que la bombolla pot petar"

Teresa Bruna

Vicky Peña interpreta una traductora que treballa per a gent de negocis en un hotel de Kinshasa
FRANCESC MELCION

Tot i que va començar la seva carrera quan ja teia 20 anys, el currículum de Vicky Peña és dels densos. No podia ser d'una altra manera perquè és una immensa actriu que, a més, es fa estimar també pel seu valor humà. Els espectacles on intervé van més enllà de l'entreteniment i ens ho demostra un cop més a Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, que s'estrena avui al Teatre Lliure. L'interpreta amb Andreu Benito i els dirigeix Carlota Subirós.

Què explica l'obra?

Passa en un hotel d'aquests iguals a tot arreu, situat al cor de l'Àfrica. És una conversa entre un home de negocis i una intèrpret. Al voltant de la conversa es desvetllen moltes coses, sensacions, sentiments... Espero que farà arribar aquella sensació que alguns sentim d'incomoditat i de desassossec per la responsabilitat que el Primer Món ha tingut en el que és l'evident desestructuració i depredació dels medis naturals del Tercer Món, i les conseqüències catastròfiques que comporta als que hi viuen.

¿Pensa que el teatre és necessari com a vehicle per explicar aquestes coses?

Sí, absolutament. A mi m'ho resulta com a actriu. I és necessari que aquestes coses es vagin dient. No podem viure contínuament dins d'una bombolla o, en tot cas, hem de saber que qualsevol dia pot petar. Cada cop que movem els dits, cada tres segons, s'està morint de gana un nen, tan bufó i tan estupendo com els que tenim aquí. Estan tan lluny que sembla que no podem fer-hi res, i aquesta distància d'alguna manera la pot ajudar a cobrir el teatre. Pot donar una empenta, posar una rampa. El teatre, el cinema, la literatura... tot el que transmet pensaments, sentiments.

I creu que és útil?

De vegades m'ho pregunto. Per a mi hi ha una dissociació entre per què serveix el teatre i per què jo faig teatre. I penso que perquè no tinc la veritat absoluta però sí uns motius. Són ganes de comunicar amb la societat, de fer de mitjancers, d'intèrprets, de fer de vehicle de determinades idees, algunes de les quals ja fa temps que es van formular. Vull dir dels clàssics, dels grecs, de Shakespeare, Txékhov. textos que encara avui ens estan dient coses que desconeixem de gent que viu en països llunyans. Ara: útil? Això son figues d'un altre paner!

Lluïsa Cunillé ha vingut als assajos?

Sí, sovint. Jo diria que li agrada molt veure els processos d'assaig. Ella ve, mira, i si se li demana, fa algun aclariment sobre el text. Però la seva presència és d'observació. Crec que la Lluïsa aboca tot el seu món en aquests textos, on hi bateguen passions enceses o qüestions candents, i després, els deixa volar.

¿Una directora tan jove com la Carlota Subirós ja s'atreveix a manar gent com vostè i Andreu Benito?

Manar, en teatre, és una paraula que no existeix. I si existeix, malament. La Carlota és una dona jove, no joveneta, que té un criteri molt clar i sap prou bé el que vol i per què ha escollit una obra. Els muntatges sempre són fruit d'una relació oberta entre el director, que és el que ha de portar l'obra a port, i nosaltres, els tripulants que portem el vaixell i hem de saber el rumb, és a dir, quin tipus d'accent vol donar el director al text. I tant al Benito com a mi, que som, potser, uns intèrprets bregats a l'escena, tot el que ens diu la Carlota ens sembla de molt gruix i molta consistència. Jo no hi tinc res a dir, només seguir les indicacions, tenir en compte les observacions que ella ens proposa, enriquir-les si pot ser, engruixir-les i continuar endavant. Hi ha hagut molt bona sintonia entre tots tres.

Vostè fa teatre, cinema, doblatge... Amb què se sent més satisfeta?

A mi m'agrada fer-ho tot, perquè una actriu s'ha de poder desenvolupar en tots els camps. Ara, si em preguntes què em proporciona més satisfacció, doncs el teatre, perquè és un lloc on tinc temps per madurar tot el procés. Durant els assaigs et relaciones amb tots els que hi prenen part: actors, director, escenògraf, figurinista... Entre tots es compon un personatge, un ambient, es compon el que després veurà el públic. I al final, al teatre tens l'oportunitat de veure l'ésser humà, la persona, tu, directament, allà, sentint-lo, notant-lo. Una funció de teatre és com fer un pas a dos i tu has d'haver après a ballar. El ball és la funció i has de saber-te bellugar, perquè ets tu el que la portes, ets el noi. I quan notes que la noia es deixa portar, que té la cintura fàcil i pots fer piruetes... és una meravella! Hi ha vegades que has d'anar comptant 1,2,3 perquè el públic està més dur, però això habitualment també és perquè ets tu qui falles, potser perquè no estàs fi, o no has après bé el ball, o la música no sona a temps... Aquesta relació amb el públic, l'última etapa d'un procés entre tots, fa que, per a mi, el teatre sigui el treball més complet.