• Imprimir

Entrevista: Victoria Szpunberg És l'autora de 'La màquina de parlar', que s'estrena demà a la Beckett

"La moda determina qui està en cartellera"

Teresa Bruna

Victoria Szpunberg ha treballat amb els actors des de la segona escena de l'obra, sense haver acabat el text
PERE VIRGILI

Nascuda a Buenos Aires (1973), viu a Catalunya des dels 4 anys. Ha escrit diversos muntatges i n'ha dirigit d'altres autors, bàsicament vius i en sintonia amb els nous corrents dramatúrgics. Com a autora, ha participat en el Projecte T6 del TNC i en l'Obrador de la Sala Beckett, on imparteix cursos. Ahir va presentar el seu últim treball, La màquina de parlar, que s'estrena demà a la Beckett, dins del cicle Tot un any de teatre català contemporani, impulsat no només per incentivar aquests autors: "De cara al pressupost, és millor fer, i continuarem fent, uns tres muntatges l'any. Però hem fet un cicle de 10, i agraïm l'esforç de tots els que hi han participat, per evidenciar que hi ha molta gent amb coses a dir que no troba espais per expressar-se". Són paraules de Toni Casares, director de la sala. El cicle acaba el dia 21, amb la lectura dramatitzada de Missió K, de Victoria Szpunberg. "Promeses complides", diu Casares. Nosaltres parlem amb la Victoria.

Comencem per l'argument...

He situat la història en el futur, per inventar un món paral·lel. És un temps en què les màquines ja no funcionen i determinades persones han de fer de màquines. Perquè l'usuari no se senti cohibit, necessita creure que és una màquina i fins i tot fa servir un comandament a distància sense microxip, com un placebo.

Què fa una màquina de parlar?

El Sr. Bruno [Marc Rosich] compra la màquina, que és una dona que viu en una cadira [Sandra Monclús]. Hi ha un moment en què ella comença a passar-se de rosca i és quan ell compra una altra màquina: El gos que dóna plaer [Jordi Andújar]. I entre els tres s'estableix una relació.

Té necessitats i sentiments?

No té necessitats com les nostres. Fa anys que fa aquesta feina i pateix cruiximent d'ossos de no moure's. No camina. Pot prendre sucs... Pel que fa a sentiments, sí que en té, perquè el viatge de l'obra és la humanització d'aquesta màquina. Reflexiona sobre la solitud, les intimitats artificials, les relacions de poder... També hi ha amor, passió i visceralitat. I sorpresa final.

Hi ha una ambientació futurista?

És una barreja. Les màquines s'espatllen i tot torna a ser mecànic. Més aviat sembla un vintage.

Un actor pot posar intencions molt diferents en un text. ¿Quan escriviu, els autors ja ho feu procurant que no es descontroli?

Jo em fio molt dels actors, de vegades confio més en la interpretació que en la direcció, els actors són la part bàsica. Però sí que m'ha passat que ha donat un gir que m'ha sorprès. La màquina... l'he dirigit jo mateixa.

Quina vida té un muntatge dramàtic?

Depèn. Aquesta l'hem estrenat a Esparreguera, ara s'estarà tres setmanes a la Beckett i després la farem a Milà. Estic mirant de moure bolos...

Com ha anat això de Milà?

Un traductor va venir a una de les lectures, es va interessar pel text i va decidir traduir-la a l'italià. És molt maco sentir la teva obra en una altra llengua i veure-la interpretar en un altre país. És com un regal!

Quant de temps es treballa una obra?

Depèn. Concretament aquest text he estat tres anys treballant-lo, però perquè feia més coses. Des de l'escena 2 o 3 vaig sol·licitar l'ajuda dels actors i vam fer lectures dramatitzades, perquè a mi em va molt bé sentir el text per trobar com continuar-lo. Com que, a més, són amics, m'han ajudat molt a trobar les claus per seguir.

Un autor pot viure d'escriure?

Crec que hi ha molt poca gent que pugui viure dels drets d'autor, tret que faci una obra molt comercial, que sigui un boom. En general hem de fer altres coses: guionistes de TV, de ràdio, hi ha gent que dirigeix o fa ajudanties de direcció, donem classes... Però per a l'autor és important estrenar. Pensa que hi ha dramaturgs que paguen per fer-ho. He de dir que a la Beckett, que està una mica subvencionada, per les condicions, és un dels llocs on ens trobem millor. Però costa molt, estrenar.

¿Dius que hi ha autors que han de pagar per fer una obra?

I tant! Si tenen un projecte personal han de demanar un crèdit, perquè hi ha un conveni, els actors han de cobrar, se'ls ha de donar d'alta, cal pagar l'escenografia... Aquí no és com a Buenos Aires, que es treballa per amor a l'art. Conec directors, i no estan començant, que volen fer un teatre alternatiu que no entri al mercat perquè les modes determinen qui està en cartellera i qui no. Els que hem estudiat això, volem treballar amb això i no podem. Jo no estic en situació de poder posar diners meus. I després encara queda el teatre. Hi ha molts teatres alternatius que vas per taquilla. Si no et ve gent, no cobres.