• Imprimir

El Grup de Folk recupera algunes de les cançons més característiques de Xesco Boix en el seu disc 'Què fas, polissó?'

Generacions Xesco Boix

Marta Porter

Jaume Arnella, Jordi Pujol i Montse Domènech parlen del nou disc
MIQUEL ANGLARILL

Equipats amb quatre guitarres, un grapat d'idees i molta il·lusió, fa quaranta anys va néixer el Grup de Folk. En un any i mig van aconseguir encomanar tantes cançons que, sense saber d'on surten, els nens d'ara encara canten El gripau blau. Gran part del mèrit el va tenir Xesco Boix. Ara, Jaume Arnella, Montse Domènech, Eduard Estivill, Isidor Marí, Jordi Pujol, Jordi Roura, Montse Soler i Oriol Tramvia, tots ells membres del Grup de Folk, recullen aquelles cançons i il·lusions en el nou CD Què fas, polissó?

"Saps d'on ve el títol? Era una frase típica d'en Xesco", explica Jordi Pujol, de Titelles Marduix; "sempre deia paraules estranyíssimes", afegeix la Montse Domènech; "cuidava molt el llenguatge, fins i tot buscava paraules a les traduccions del Tintín", segueix Pujol. "Fa 25 anys que no hi és i el trobem a faltar -diu Arnella-, per això hem fet el disc".

Arnella, Pujol i Domènech assumeixen que les seves cançons han traspassat generacions, "els joves les canten i se sorprenen que els seus pares les sàpiguen", reflexiona Arnella.

Xesco Boix va ser el cantant dels nens durant anys, i després no se'n va poder sortir. "Va ser una contradicció. Les cançons no són ni per a nens ni per a grans, sinó per a persones", diu Pujol. "Després de cantar en totes les escoles del país, en Xesco volia cantar als joves i grans, però ja l'havien etiquetat i no se'n va poder sortir", segueix Arnella; "és lògic -diu Domènech-, era fresc, ingenu i espontani".

Transmetre il·lusions

Tots tres coincideixen que Xesco va saber transmetre il·lusions, un dels objectius del Grup de Folk. "Proveníem dels Setze Jutges, però nosaltres desbordàvem energia, no sabíem cantar i ens nodríem del folk anglosaxó i europeu", explica Arnella. "Hi havia molt d'altruisme i la gent fèiem pinya, érem un grup de grups", segueix Pujol. "A finals dels 60 les cançons eren una definició de clan, de tribu". El Grup de Folk va durar un any i mig. "Massa galls en un galliner. Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Sisa, Ovidi, Estivill, jo, els Batista, Camarassa... La convivència és complicada".

'Què se n'ha fet...'

Com a Què se n'ha fet d'aquelles flors, la desil·lusió es va imposar durant la Transició. "Els nous gestors polítics, sorgits tots de les associacions de veïns, van dir-nos, textualment: «El que feu és una merda, ho portarem tot de l'estranger». I ho van portar tot excepte programadors. El provincianisme és el que ells fan imitant les metròpolis i ignorant el que es fa aquí -reflexiona Arnella-. Un bon gestor respecta els artistes, el públic i els intel·lectuals, els uneix i crea dinàmiques". "Ens deien que la cançó en català estava antiquada, però el rock català també va durar poc", segueix Domènech. "Hi va haver molt desencant i desgast, però nosaltres tenim corda per temps", diu Pujol, "i paciència", segueix Domènech, "i ho volem fer passar bé, i si cola, és que no estàs fent el capullo", acaba Arnella.