• Imprimir

L'autora agraeix el Nobel amb un discurs llegit pel seu editor on parla de la fam de llibres dels qui no tenen res

Lessing i els que mai seran Nobel

Redacció

L'editor Nicholas Pearson llegint el discurs de la Nobel Doris Lessing
SOREN ANDERSSON / EFE

Doris Lessing, absent de la cerimònia, va agrair ahir, a través d'un discurs llegit pel seu editor anglès, Nicholas Pearson, el premi Nobel de literatura. Un discurs emotiu amb un títol provocador i fins i tot, en termes frankfurtians, monzonià: Com no guanyar el premi Nobel.

Els protagonistes del text de Lessing: els lectors africans que no tenen res al món, literalment res, i per als quals un llibre és un tresor, una esperança. Gent que passa fam i que tanmateix té fam de llegir històries. Escriptors de Zimbabwe que han après a llegir gràcies a les etiquetes de les llaunes de melmelada... I, com a contrast, l'Occident opulent d'armaris "plens a vessar de roba", de neveres farcides de menjar, d'escoles d'elit on malgrat tots els esforços tan sols una minoria s'interessa per llegir. Tanmateix d'aquí, segons Lessing, sortiran els Nobel, gent que ella admira, com el "magnífic" Pamuk, el pare del qual tenia una biblioteca de 1.500 títols; o com V.S. Naipaul, també amb un pare que el va encoratjar a llegir i que es va acabar formant a la British Library; o Coetzee: "Ell no estava a prop de la gran tradició, ell era la tradició".

Però Lessing va voler cridar ahir l'atenció sobre una altra realitat: la d'un professor en una escola sense llibres, sense llum, sense guixos; d'una jove mare amb dos fills, prenyada, llegint Anna Karenina mentre fa cua per aconseguir un poc d'aigua per a ella i els seus; de la dona índia que l'atén i amb la qual conversa sobre el llibre... Aquests personatges de Zimbabwe que mai guanyaran el Nobel són, per l'autora, l'essència i l'esperança d'un món construït a través del tresor literari de la humanitat, que es remunta als romans, als grecs, als egipcis i, més enrere encara, als vells contadors d'històries, avis, besavis i rebesavis dels qui ara lluiten per un llibre tot al llarg d'Àfrica: "És tota aquí, aquesta riquesa literària, per ser descoberta una i una altra vegada per tot aquell que tingui la sort de poder accedir-hi. Un tresor. Suposem que no existís. Que empobrits, que buits seríem", sense la capacitat d'explicar-nos, de somniar, de mitificar.

"Penso que és aquesta noia i la dona que conversen sobre llibres i sobre l'educació dels seus fills quan fa tres dies que no han menjat res, penso que potser elles encara ens defineixen com allò que som".