• Imprimir

'Kung-fu - la otra cara de China' aterrarà al febrer al Tívoli per oferir-nos una mirada ancestral al gegant asiàtic

Curs de 'shaolin' i 'wudang'

Andreu Gomila

Hartmann aplega monjos 'shaolin' i 'wudang' amb música en directe
MARINA ALESSI

Georg Hartmann fa dotze anys que va descobrir que la Xina tenia un potencial artístic que podia interessar Occident, sobretot si es decantava cap a les arts marcials. Es va associar amb Cao Wei i va tirar endavant el seu primer espectacle sobre l'univers dels shaolin, que ja va passar per Barcelona fa molts anys amb un èxit rotund. Aquella època, però, ja ha tocat fi. "Hi ha hagut molts canvis en aquests dotze anys: ara sobretot hi ha individus que han adquirit certs drets. Abans només eren un grup", ens diu assegut tranquil·lament a l'escenari del Teatro Ciak de Milà, on ara mateix té en cartell el seu quart muntatge, Kung-fu - la otra cara de China, que arribarà al Tívoli de Barcelona el febrer del 2008.

Els monjos de Hartmann ja no només són shaolin. Ha introduït els wudang, ben diferents a priori als altres. Si els primers són budistes zen, i ara mateix estan de moda a la Xina, amb uns 80.000 joves que estudien als seus centres, els altres són taoistes, amb una comunitat que no supera els 2.000. "No ha estat fàcil ajuntar-los: és com fer cantar plegats un cantant de pop [shaolin] i un d'òpera [wudang]", afirma.

Vam veure dimarts a Milà un espectacle ben fet, amb música en directe, on se'ns introdueix en una escola mixta, amb dues tradicions diferents, però amb força punts en comú. Se'ns expliquen les rutines de treball dels aprenents i dels mestres, la seva filosofia. Són una quinzena de números diferents, amb lluita, acrobàcies diverses i els ja coneguts exercicis de resistència, on un mestre en qi és capaç fins i tot d'arrossegar amb l'orella -sense que se li posi vermella- dues persones muntades en un carret. Tot es basa en el control del dolor, diuen. Dos nens, el més petit dels quals té només set anys, ofereixen les notes d'humor del xou, alhora que li donen cert dinamisme i gràcia. A Barcelona en seran uns altres. Només poden estar tres mesos fora de casa.

"No són superhomes"

Hartmann indica que volen presentar "una cosa autèntica, que es correspongui amb la realitat, però també moderna". Ell, humil, diu que ha fet ben poca cosa. Els va reunir a tots després d'un càsting i els va demanar, amb quatre premisses, que muntessin el seu espectacle. "Jo només els organitzo", assevera. "No són superhomes, sinó joves normals amb una cultura de l'entrenament més forta. Mostren les seves possibilitats i la vida tradicional a la Xina", afegeix.

Els wudang són la principal novetat dels muntatges de Hartmann. N'hi ha només quatre damunt de l'escenari -entre els deu shaolin-. Són austers, tranquils i, sobretot, mestres en tai-txi. Cap d'ells aspira a esdevenir un actor conegut del nou cinema xinès, així com passa amb els seus companys. El director i productor austríac recorda que un dels nois que el va acompanyar en la seva primera aventura és ara una estrella a Hong Kong.

Ser fora de casa molts mesos, per a uns nois tan joves, suposa certs problemes. I, encara que saben que el seu país està de moda, també són conscients que en sabem poques coses. Ni els cal, diuen, fer cap treball previ de meditació abans de cada funció per entrar en matèria. Xing, el líder dels wudang, assenyala que "el nivell del públic per jutjar-los és baix; és difícil donar el 100% quan sabem que amb el 75% n'hi ha prou". "Hi ha coses molt espectaculars que són molt fàcils; en canvi, les imitacions d'animals demanen anys de treball", afegeix. Més enllà de les tombarelles, ens ha sobtat el número de flexibilitat, on els caps wudang i shaolin han tret totes les possibilitats dels seus cossos elàstics. Només per això ja paga la pena veure-ho.