• Imprimir

Es posa la primera pedra de les obres de rehabilitació del Teatre Lliure de Gràcia, que duraran "dotze mesos justos" i tenen un pressupost d'1.228.440 euros

"Quedarà com estava"

Teresa Bruna

La primera pedra la van posar amb els seus parlaments Antoni Dalmau, Jordi Martí, Francesc Guàrdia i Àlex Rigola, i tota la família d'actors, públic i treballadors de l'espectacle
FRANCESC MELCION

Corria l'any 2003 quan el Teatre Lliure, la Fundació Teatre Lliure, la companyia i altres artistes i professionals de l'espectacle implicats feien les maletes cap a la nova Ciutat del Teatre, on tindrien dues sales en plenes condicions. Àlex Rigola, que acabava de ser nomenat director artístic, conduïa la nova aventura amb una certa recança: "Quan vam marxar vaig voler creure que el 2005 ja podríem venir. Hi ha hagut retard, però ara puc estar segur que marxaré havent tornat a aquesta casa".

Rigola pronunciava ahir aquestes paraules a la sala on hi havia hagut l'antic teatre. Assistíem a la posada simbòlica de la primera pedra de les obres que faran que es tornin a obrir les portes de l'edifici del carrer Montseny. I ahir mateix, poc després que Lluís Pasqual, Guillem-Jordi Graells, Quim Lecina, Ros Ribas, Montse Guallar, Imma Colomer, Arnau Vilardebò, Xavier Albertí i tants d'altres fundadors i amics, es retrobessin en aquest lloc ple de records comuns i brindessin pel seu futur, els paletes es posaven mans a l'obra.

Les obres, que s'han confiat a l'arquitecte Francesc Guàrdia, duraran "12 mesos justos", el que ens porta a finals del 2008. Per no alimentar falses expectatives, es va anunciar més o menys oficialment que s'obriria la temporada 2009/2010. El pressupost se xifra en 1.228.440 ?, que finançarà la Fundació Teatre Lliure i als quals cal restar una aportació de 500.000 de l'Ajuntament de Barcelona i els ministeris de Cultura i Economia.

Antoni Dalmau, president de la Fundació, va obrir l'acte pel costat emocional: "Aquí va començar tot. Una bonica aventura de fa 30 anys, plena d'il·lusions, emocions i vivències que s'han projectat a l'edifici de Montjuïc. Ens ha costat arribar a l'acte d'avui, portem moltes converses, moltes discussions, molts polítics... Tot costa molt però hi anem arribant". Va tenir un record per als que han marxat: Fabià Puigserver, Carlota Soldevila i Josep Montanyès.

Retrobar-se a casa

L'arquitecte Francesc Guàrdia va anunciar -i tranquil·litzar- tothom amb la promesa que el nou Teatre Lliure de Gràcia seria el de sempre, però posat al dia: "Una sala tan emblemàtica per la qual ha passat tanta gent, amb la qual se senten tan identificats, no es pot fer de nou. Hauria estat el més fàcil, però el més important és que tota aquesta gent es pugui reconèixer en el paisatge. Aquesta és la filosofia". Per tant, es reforçaran els forjats i tot el que calgui per seguretat, es condicionarà la coberta per a l'aïllament acústic, s'adequarà a la normativa de la supressió de barreres, s'haurà de fer una entrada nova de decorats, trobar altres sortides, complir la normativa d'incendis... tot el que faci falta però "sense que la gent senti que li hem canviat la sala", va explicar. Que tothom s'hi sent molt identificat ens ho confirma l'advocat Josep Maria Socías Humbert. "Que què hi faig? Jo sóc el Lliure!". Socías és, des de la creació, secretari de la Fundació.

Hi haurà un canvi inevitable: desapareix el balcó perquè les parets no poden suportar el pes. Per a la resta, es buscarà fins i tot la mateixa fusta.

Teatre de mig format

Àlex Rigola va assenyalar que "el Lliure de Gràcia és indispensable, perquè no hi ha cap teatre públic que tingui una sala per a espectacles de mig format (unes 300 butaques). Aquest format té molt de sentit". Per altra banda, va recordar el llarg camí fins al dia d'ahir: "No hi ha res que millori sense traumes, per això primer vull agrair una vegada més a la Cooperativa la Lleialtat (propietària de l'edifici) el regal que va fer a la Fundació. I també al Patronat de la Fundació, que l'hem tingut al darrere en els temps difícils. Tot i que les institucions públiques són les que tenen el control, ells representen la societat".

Les administracions són les que són, però Rigola remarca que "són, sobretot, les persones que hi ha al darrere" i, entre elles, ha destacat el delegat de Cultura, Jordi Martí, perquè va fer el primer pas. Aquest, present també a l'acte, va dir que "sense voler dir que sempre de les coses dolentes en surten de bones, crec que aquest èxit es deu sobretot als debats i discussions, a aquell sembla que no te'n surts que de vegades fa tirar endavant".

Dos fantasmes potents

Lluís Pasqual també hi era per brindar i per fumar una miqueta, moment que aprofitem per xerrar amb ell: "Feia molt de temps que no hi entrava, no m'havia adonat que estava tan degradat, però continua sent un espai molt bo". Certament, les parets on has fet tantes coses, inspiren: "Aquí hi ha dos fantasmes potents, els actors i el públic. Han crescut junts, els uns han anat formant els altres. Això és molt difícil que es produeixi en un teatre". Per Pasqual, "la màgia està en les proporcions; tot i que la proximitat vol dir que no pots fer trampes, perquè es veu tot". També ens va parlar del seu projecte de Montjuïc. "Va ser l'apunt d'una mena de somni". Amb tot, ens va assegurar que no era nostàlgic. "La gent de teatre no som nostàlgics. Però tinc ganes de treballar aquí, en aquest Lliure". Pasqual, que ha finalitzat el seu contracte amb el teatre Arriaga de Bilbao, està preparant una òpera que s'estrenarà el mes d'abril a l'Òpera de París (Palau Garnier).

I brindem perquè el Lliure faci honor al seu nom.