• Imprimir

Maurice Béjart, el més gran coreògraf del segle XX, deixa un llegat de més de 200 obres i centenars de ballarins que han seguit el seu mestratge a tot el món

Adéu a un revolucionari de la dansa

Marta Porter

Maurice Béjart va rebre una pluja de confeti vermell a Lausana en celebrar els seus 50 anys com a coreògraf
REUTERS

El món de la dansa està de dol. Ha mort Maurice Béjart, el més gran coreògraf del segle XX. Per les seves mans han passat tots els ballarins i coreògrafs actuals. Béjart ha estat el pare -i l'avi- de la dansa moderna a Occident. Ell mateix ho va reconèixer en l'autohomenatge que es va fer i va presentar al Liceu fa dos anys, L'art d'être grand-père. Ell va saber casar, en un matrimoni no de conveniència sinó d'amor, la tècnica clàssica amb la contemporània. "La dansa és un acte d'amor", deia.

Béjart ha estat un revolucionari. No només va crear nous llenguatges, sinó que va utilitzar la dansa per transmetre al públic les emocions universals: amor, mort, alegria, desesperació, tolerància a les altres cultures, desig, sexe, festa, amistat... Cada nou espectacle era una nova emoció. Béjart era un home emocional. D'aquí la seva genialitat.

"Ha mort Maurice Béjart". "Ah, el d'El Bolero?", respon un home del carrer. Tothom sap qui és Béjart. Ell va saber popularitzar la dansa i fer-la arribar a milions d'espectadors de tot el món. I ho va fer per via directa, per l'emoció altra vegada.

Béjart va néixer a Marsella el primer dia de l'any 1927. Ahir, quan va morir, tenia 80 anys d'edat i 20 d'esperit. El seu pare, Gaston Berger, era filòsof i nascut al Senegal. D'ell va heretar una manera universal d'entendre la vida. Després de ballar uns anys a diferents companyies, a Suècia va entendre que si no podia ser un gran ballarí potser podria ser un gran coreògraf. I va marxar a París on, sota l'empara dels Ballets de l'Étoile, va crear la seva primera obra, Symphonie pour un homme seul (1955).

Obres per a la història

Però no és fins cinc anys més tard, convidat pel Thêatre de la Monnaie, que no va obtenir el seu primer èxit internacional. La consagració de la primavera, de Stravinsky, el catapulta a nivell internacional. Crea el Ballet du XXe Siècle (1960) i durant 25 anys recull èxits amb ballets que ja són clàssics: Bolero (1961), Messe pous le temps présent (1967) i l'Ocell de foc (1970). Béjart va demostrar al món que el cos humà no té límits. Va mostrar arabescos infinits, salts impossibles i molta alegria. Per ell ballar era vida, i la vida era un joc.

Cultura universal

Potser pels seus orígens marcats pel cosmopolitisme cultural i per una adolescència d'entre guerres, Béjart va aprendre que calia "fer l'amor i no la guerra". D'aquí va néixer Le Presbytère (1997), una coreografia on homenatjava els joves morts per la sida, "morts per l'amor", en deia, com el seu ballarí estrella, amic i amor Jorge Donn, com Fredy Mercury. I també gràcies a aquesta manera d'entendre el món com un tot, el coreògraf francès va fer pujar als escenaris les danses de totes les civilitzacions, el sirtaki a Sept Danses Grecques, les danses hindús a Bhatki, el sufisme iranià a Golestan, el kabuki japonès, la cultura jueva a Dibouk, o el misticisme egipci a Pyramide. Ell ens va fer viatjar per tot el món i, des de l'hospital, tot just aquesta setmana, seguia treballant en el seu últim espectacle, Le Tour du monde en 80 minutes, que s'ha d'estrenar el 20 de desembre a Lausana.

La força vital de Maurice Béjart era tan aclaparadora que quan van sorgir problemes amb el govern belga va dimitir com a director de la companyia que havia fundat el 1960 a Brussel·les, el Ballet du XXe Siècle, i va marxar a Suïssa. Tota la companyia el va seguir. 50 ballarins amb els quals va fundar el Ballet de Lausanne ara fa 20 anys. Bèlgica va perdre un dels seus millors artistes i el món va guanyar una mirada diferent sobre la dansa.

Intèrprets d'excepció

Maurice Béjart ha mort i, amb ell, una mica tots els grans ballarins i coreògrafs de la segona meitat del segle XX. Sylvie Guillem, Ekaterina Maximova i Vladimir Vassiliev -els dos únics ballarins a qui el règim comunista va deixar sortir perquè el mestre creés una obra per a ells-, Maia Plissetkaia, Víctor Ullate -per a qui va crear el ballet Gaite parisiense i que ahir assegurava que "aconseguia treure el millor de cadascú"-, Marcia Haydé, Patrick Dupond, Suzanne Farrell, Carla Fracci, Elisabeth Ros i tants d'altres que li van servir d'inspiració i van ser inspirats per ell. Com Nacho Duato, que ahir, en conèixer la notícia, el va definir com "un pare per a tots els que ens hem entestat a fer de la dansa la nostra vida. És i serà un dels coreògrafs més influents del segle XX, un revolucionari de la dansa, un artista integral, implicat en totes les formes d'art": dirigia cine, òpera i teatre, escrivia llibres, pintava...

Duato va conèixer Béjart a l'escola Mudra, a Brussel·les, creada pel coreògraf en el seu afany per divulgar la dansa -abans ja n'havia obert una altra a Dakar-, una escola que va traslladar amb ell a Lausanne sota el nom de Rudra.

El regal de Béjart

L'últim cop que va ser a Barcelona, Béjart ens va fer un regal. Amb el micro a la mà i des de l'escenari del Liceu, va mostrar part d'un nou espectacle que estava creant, Zarathoustra, le Chant de la danse, amb música de Wagner i esperit de Nietzsche. Aquell dia molts dels presents vam pensar que allò era un comiat. Malauradament ha estat així.

Malgrat la pèrdua, ens queden més de 200 obres, entre elles l'autobiografia ballada L'Amour - la Danse que al juliol el Béjart Ballet Lausanne presentarà al Liceu. I, com deia ell mateix, "amb el meu optimisme incorregible, crec que malgrat tot The show must go on".