• Imprimir

Entrevista: Carlos Saura El cineasta estrena demà 'Fados', un viatge per l'ànima musical portuguesa

"Ni Espanya ni Portugal: Ibèria"

Ramon Palomeras

Carlos Saura, un enamorat de la música, intenta ara capturar la naturalesa de la 'saudade'
PHILIPPE MARCOU / AFP

No cal dir que el cineasta aragonès Carlos Saura és un enamorat de la música. Bodas de sangre (1981), Carmen (1983), Sevillanas (1991), Flamenco (1995), Tango (1998), Salomé (2003) i Iberia (2005) són les seves incursions en el gènere musical. Ara, amb Lisboa com a icona de fons, Saura intenta capturar l'esquiva naturalesa de la saudade portuguesa i dibuixar un fidel retrat de l'ànima lusitana a Fados, el seu vuitè musical que s'estrena demà.

Més d'un s'haurà emprenyat, no? Un aragonès abordant el fado...

Més d'un ha arrufat el nas; però després de la projecció de Fados a Lisboa tot han estat compliments.

D'on li ve aquesta passió pel fado?

He escoltat fados a través de les pel·lícules que Amália Rodrigues va fer a Portugal. Les seves cançons van regnar en la meva infantesa de la postguerra. És en aquests anys quan es queden enregistrats en la memòria les imatges i els sons i és per això que els fados m'han acompanyat des d'aleshores. Quan em van proposar la possibilitat de fer una pel·lícula sobre el fado, no m'ho vaig rumiar dues vegades; era com recuperar alguna cosa estimada que d'alguna manera estava al bagul dels records. Amb Fados vull mostrar el meu amor, que la gent s'interessi pel fado. Visca Portugal! Què coi! Ni Espanya ni Portugal: Ibèria.

Què és per a vostè el fado?

És una forma de vida. Una música que neix des del cor. És una forma musical viva per la seva força, sinceritat i honestedat. Només cal observar el sentiment dels fadistes; els canten sempre amb els ulls clucs.

Aquest ja és el seu vuitè musical.

Per als musicals, sempre hi estic preparat. M'ho passo tan bé! Alguna vegada he dit en broma, però és veritat, que he fet repetir alguna escena amb l'excusa que no havia sortit prou bé pel pur plaer de veure'ls cantar o ballar novament.

¿Ha descobert algun punt en comú entre els diferents gèneres que ha abordat?

Sembla increïble, però les sevillanes, el tango, el jazz i els fados neixen tots en la primera meitat del segle XIX. Són ritmes molt recents, que neixen en ports i tavernes, embolcallats d'un halo de pecat. Nova Orleans, Buenos Aires, Lisboa o Cadis; són llocs d'anada i tornada. Barris pobres o perifèrics de grans ciutats portuàries, marginals, lliurats a una vida bohèmia amb assidus visitants a les tavernes i als prostíbuls, on es barrejaven persones arribades d'arreu del món. I des d'allà miraculosament no han parat d'evolucionar. A diferència del folklore, que roman retingut en el temps, aquests gèneres s'han anat renovant amb influències alienes.

Sorprèn la presència dels brasilers Caetano Veloso i Chico Buarque, de la mexicana Lila Downs, del cantaor Miguel Poveda i de la capverdiana Lua.

Tots hi són justificats. Hi ha un intent per recuperar coses que vénen del Brasil o de l'Àfrica. Portugal ha tallat molt amb el seu passat. Ha anat perdent coses pel camí; com la influència africana. Suposo que Salazar va impedir tota la part negra, que té un component molt eròtic, sobretot en el ball. És per això que també incloc la dansa. Fa trenta anys el fado es ballava. Pel que fa a Lila, canta sense accent. I Caetano, amb accent brasiler [rialles]. El fado es pot cantar de mil maneres. Qualsevol pot cantar fado, sempre que en sàpiga, esclar. Estrella Morente em va demanar de participar-hi però ja tenia la nòmina coberta. Fins i tot m'han dit que Plácido Domingo hi vol fer una incursió [més rialles].