• Imprimir

La mort de Fernando Fernán-Gómez, ahir a Madrid als 86 anys, posa el punt final

Un malcarat genial

Fernando Fernán-Gómez en una imatge del documental 'La silla de Fernando' (2006), de David Trueba i Luis Alegre, que mostra els seus grans dots com a conversador
AVUI

Fernando Fernán-Gómez ha mort al peu del canó en un darrer acte de rebequeria. Als seus vuitanta-sis anys, se n'ha anat amb una pel·lícula encara per estrenar. Fuera de carta serà l'última, ara sí, però també la que posa el punt final a una llarga carrera en la qual el cinema ha estat la més popular de les seves activitats, però ni de bon tros l'única. Actor, autor i director teatral, poeta i assagista ocasional i articulista en diversos mitjans són les facetes que han ampliat el ventall artístic d'aquest actor i director cinematogràfic amb més de dos-cents títols interpretats entre la pantalla gran i la televisió.

No és cert que el cinema espanyol només s'hagi edificat sobre les B de Bardem, Berlanga i Buñuel. Cal afegir-hi dues F i una G perquè Fernando Fernán-Gómez va aportar solidesa a aquest triangle d'or que injustament el va eclipsar. Potser perquè ell només va posar cara al protagonista d'Esa pareja feliz. Potser perquè l'èxit li va arribar de la mà de l'uniforme de Botón de ancla o de la sotana de Balarrasa, dos dels vaixells insígnia de la catedral del cinema franquista de finals dels 40. Només un any després, tanmateix, també protagonitzava l'admirable cant al cinema de Llorenç Llobet Gràcia a Vida en sombras i debutava com a realitzador amb Manicomio, una enfollida comèdia sobre els límits entre la normalitat i la bogeria que en aquells temps depassaven a bastament el terreny de la salut mental.

Contra la imatge de galant

Franctirador contra la seva mateixa carrera de galant cinematogràfic i teatral, Fernán-Gómez disparava contra els seus propis interessos comercials quan retratava des d'un vessant afable les dificultats quotidianes al díptic La vida por delante i La vida alrededor, o quan s'endinsava en un melodrama tan pessimista, El mundo sigue, que ni tan sols va arribar als cinemes. El extraño viaje, un film encara més maleït, el va condemnar a redimir el seu fracàs en nombroses actuacions estrictament comercials, però el temps ha reivindicat aquest retrat de l'Espanya negra a la mateixa alçada que els esperpents de Valle-Inclán filtrats a través de Goya i Buñuel.

El Fernán-Gómez que a principis dels 70 reapareix en títols de qualitat de la mà de Carlos Saura a Ana y los lobos o de Víctor Erice a El espíritu de la colmena és ja el de la maduresa. El rostre de l'intel·lectual republicà que interpreta en aquest últim film és el de la derrota de les idees en mans de la barbàrie, però també el d'una experiència escènica que l'actor portava a les venes -era fill d'una actriu- i que havia madurat amb trenta anys a peu de platós i d'escenaris. Sense haver desaparegut mai, aquest retorn al prestigi es consolida també gràcies a les sèries televisives Juan Soldado o El Pícaro i es bifurca a la pantalla gran a través de personatges com els d'El amor del capitán Brando, Pim, pam, pum... ¡fuego! o El anacoreta i de noves incursions com a realitzador de Bruja, más que bruja o Mi hija Hildegart.

És a partir d'aquests primers anys de la democràcia quan el nom de Fernán-Gómez esdevé un sinònim de qualitat i de prestigi per a qualsevol pel·lícula que ell interpreti, per honorífic que sigui el paper. La seva veu inconfusible sempre aporta garanties. Des de darrere la càmera, El viaje a ninguna parte ret un homenatge als actors que han fet de la seva professió una forma de vida: una autobiografia col·lectiva que ell mateix individualitza quan publica El tiempo amarillo, un llibre de memòries que és al mateix temps un tractat de sociologia del franquisme.

Final ascendent

Lluny de retirar-se, l'actor esdevé el patriarca que passa per Los zancos o Feroz, s'atreveix a donar vida a Don Quixot en una sèrie per a la petita pantalla i culmina quan protagonitza Belle Époque i participa de l'Oscar rebut per aquest film de Fernando Trueba.

Ni tan sols un caràcter cada cop més aspre desacredita el seu talent artístic. Pot haver estat un malcarat, amb raó o sense, però ningú no li pot negar un talent fora del comú. Probablement es poden trobar noms de més pes a cada un dels terrenys que ell va trepitjar, però ell els va abastar tots alhora amb una dimensió universal pròpia del Renaixement.

En vida, ha rebut tots els honors propis del(s) seu(s) ofici(s). És el cineasta que més Goya ha obtingut al llarg de la història d'aquests premis, ocupava un seient a la Real Academia Española de la Lengua, va ser condecorat amb la Medalla d'Or de les Belles Arts i també havia rebut el premi Príncep d'Astúries de les Arts. Tots eren absolutament merescuts, però convé no excedir-se en afalacs. No fos cas que, des de la tomba, Fernán-Gómez engegui a la merda tots els aduladors de darrera hora.