• Imprimir

Mondadori publica al nostre país la primera biografia de Serge Gainsbourg, signada per la periodista Sylvie Simmons

Més enllà del tema 'Je t'aime...'

David Castillo

Serge Gainsbourg amb la seva companya Jane Birkin al seu estudi als anys 70
CS

El 1991 va ser un any nefast per a la música. A començaments de març moria Serge Gainsbourg; al setembre, Miles Davis, i al novembre, Freddy Mercury. Tres vides d'excessos, tres asos que van marcar una manera de fer, un estil, fins i tot des del narcisisme. Ningú no diria, però, que Serge Gainsbourg va ser un jove extremadament tímid i que no va beure fins als anys del servei militar.

Nascut a París el 1928, fill d'una família jueva d'origen ucraïnès com a Lucien Ginsburg, aquell jove modèlic, de pare músic, va haver de suportar l'estigma de l'estrella de David, "l'estrella de xèrif", durant l'ocupació alemanya de París: "Eren pitjors els francesos que els alemanys". Conegut a partir d'un disc de Juliette Gréco i dels elogis de Boris Vian, Gainsbourg va ser l'autor de la cançó Poupée de cire, poupée de son, amb què France Gall va guanyar el festival d'Eurovisió el 1965. La carrera d'èxits no s'aturaria, ni com a intèrpret, ni com a compositor, i el 1969 obtindria un rotund èxit internacional amb Je t'aime, moi non plus, que va cantar juntament amb l'aleshores joveníssima actriu anglesa Jane Birkin. El tema, que inicialment havia compost per a Brigitte Bardot, va ser prohibit en infinitat de països per pornogràfic -fins i tot el Vaticà va emetre un comunicat- i ha esdevingut un himne de l'amor. Resulta estrany, encara ara, el programa de contingut eròtic que no l'utilitzi en un moment o un altre. Travessant com un coet la chanson, el jazz i el rock fins a arribar al reggae i la música disco, Gainsbourg va ser un revolucionari i un provocador, però sobretot un treballador que va canviar la música popular francesa, i actualment resulta més influent en les noves generacions que Brel, Brassens i Ferré, els tres cantautors francesos mítics.

El triomf de les seves composicions i la fama no van evitar les ombres de les seves addiccions i dels seus fantasmes. Es podria establir un recorregut en paral·lel entre la lluent projecció de la seva obra i les ombres que el van tenallar fins al final. Com tots els grans artistes, Serge Gainsbourg va ser un personatge contradictori, tendre i volcànic, tímid i exhibicionista. Capaç de concebre La javanaise o L'anamour i de dir-li, totalment borratxo, a Whitney Houston, en un programa de televisió de màxima audiència, "vull follar-te". Els exemples serien tan incomptables com els artistes que han interpretat els centenars de temes que va compondre treballant sense descans al seu estudi de la rue Verneuil de París.

La vida i miracles d'aquest ésser inclonable està relatada dins la biografia que Mondadori acaba de publicar. Signada per Sylvie Simmons, no sabem per què no s'ha respectat el títol original tan escaient, A Fistful of Gitanes (un grapat de Gitanes). No sabem si el motiu deu ser per no fer propaganda de tabac o bé perquè aquesta marca no és prou coneguda al nostre país. El segon fenomen ben particular és que ens arribi una traducció d'una de les poques coses que han sortit a Anglaterra quan hi ha infinitat de magnífiques biografies franceses, algunes de les quals Simmons esmenta sovint. En fi, són petits matisos d'aquesta indústria editorial tan complicada que no desmereixen el treball de la biògrafa, que té el suport de Jane Birkin, que aporta el seu testimoni. La biografia, no obstant, està clarament enfocada al públic britànic.

Els escàndols varen ser constants, fins i tot quan va desafiar la ferotge extrema dreta francesa amb una versió reggae de La marselleise. O quan en va comprar la partitura original en una casa de subhastes. Pare putatiu de moltes de les gran figures de la música francesa i inspirador de la nova generació, el gran Serge va morir sol, acompanyat d'un paquet de Gitanes acabat d'encetar. Es va quedar sense foc.