• Imprimir

Entrevista: Javier Cámara L'actor protagonitza 'La torre de Suso', l''opera prima' de Tom Fernández rodada a Astúries, que s'estrena demà

"Voldria ser l'obstinat inconscient dels inicis"

Bernat Salvà

Javier Cámara és Cundo, que torna al seu poble d'Astúries i es retroba amb els amics arran de la mort de Suso
MIQUEL ANGLARILL

Després de participar en alguns dels projectes més importants del cinema estatal recent, Javier Cámara encapçala el repartiment d'una opera prima, La torre de Suso. L'actor se sent "enmig d'una voràgine", i amb la necessitat de recuperar l'esperit amb què afrontava la seva feina als inicis. La crisi dels 40? Podria ser: els va fer el gener passat.

La torre de Suso parla de l'amistat, la mort, la família... La comèdia és més adequada que el drama o la tragèdia, per tractar certs temes?

N'estic convençut al 100%. L'humor fa diluir els problemes i els dóna una forma més amable. Les comèdies a vegades són més dures que els drames, el que passa és que poden tenir un gag que et fa somriure una mica.

Vostè és de la Rioja, d'Albelda de Iregua. ¿Li va resultar pròxim el seu personatge, Cundo, que torna al poble i hi retroba els amics d'infantesa?

Sí, totalment. Quan vaig llegir el guió vaig entendre perfectament qui eren aquest grup d'amics. I a més, els tinc posades cares, i noms i vides. Alguns dels meus amics i jo ens hi assemblem molt.

Tom Fernández, el director i guionista del film, diu que va escriure el personatge de Cundo pensant en vostè.

Tots dos hem treballat a Siete vidas, jo d'actor i ell de guionista. Això ha facilitat les coses, sabia les coses que podien funcionar més bé amb mi. Però en realitat va escriure el personatge i la pel·lícula pensant en els seus amics i en ell mateix.

I el seu poble, ¿s'assembla a Mieres, on es va rodar La torre de Suso?

No és gaire diferent. Aquests tipus de conflictes passen a tot arreu: gent que se'n va d'un poble i hi torna, que ha tingut els seus somnis d'adolescència, que ha tingut el seu recorregut vital, ha viscut desencants i al final, en la maduresa, s'ha adonat que la vida val la pena viure-la gràcies a l'amistat, a l'amor i a l'humor.

Què el va interessar del projecte?

M'interessen les pel·lícules amb històries petites, on els personatges són al centre. Em sento més a gust amb aquestes històries que en els grans drames o el cinema èpic. I m'agraden els directors que treballen amb bisturí de cirurgià sobre un mapa d'emocions, com Tom Fernández, Isabel Coixet, Cesc Gay...

Però si mirem la seva filmografia ha estat en grans projectes del cinema espanyol recent: Hable con ella, La mala educación, Alatriste...

És que el que no puc fer és dir que no a pel·lícules com Hable con ella, a formar part d'un projecte tan important, i menys quan algú com Almodóvar em considera perfecte per al paper. Però insisteixo que m'agraden les pel·lícules petitetes.

Cansa treballar en grans projectes?

No és que t'adormis sobre els llorers, però treballar-hi fa que t'hi acostumis. M'agradaria ser l'obstinat inconscient dels meus inicis, l'estudiant que va en contra de tot, que s'ho menja tot... Trobo a faltar la inconsciència d'afrontar els papers com si fos un simple joc: en aquesta feina no salvem cap vida. De vegades li donem massa importància a tot plegat, i la responsabilitat darrerament em bloqueja.

Lluís Homar, amb qui va treballar a La mala educación, diu que l'experiència li dóna seguretat com a actor.

Per mi Lluís Homar és Déu. El Lliure ha estat casa seva i ha treballat més de 30 anys amb una generació increïble d'actors i de directors... Jo no estic en aquest punt encara. Tinc 40 anys i vaig començar tard. Voldria tenir més experiència per fer els papers. Estic en una voràgine i necessito parar un moment.