• Imprimir

Entrevista: Joel Joan L'actor protagonitza 'Intimitat', de Hanif Kureishi, a La Villarroel

"Convido el públic a entrar en la meva intimitat"

Teresa Bruna

Joel Joan diu que el teatre és un lloc on actors i espectadors es prenen el pèl
JORDI GARCIA

Amb més o menys intensitat, tots hem vist créixer professionalment Joel Joan, però entre el postadolescent amb garbuix sentimental del serial Poblenou (1994) i el Peer Gynt, dirigit per Calixto Bieito, l'actor ha assolit una maduració espectacular. Entremig, ha fet cinema (dirigit per Francesc Bellmunt, Manuel Huerga, Ventura Pons, David Trueba...), ha creat la seva pròpia companyia de teatre i ha continuat a la televisió escrivint, dirigint, i interpretant sèries exitoses com Plats bruts i Poca Misèria. Se'l considera un bon guionista i un bon director. I és que al teatre també l'han dirigit grans mestres: Sergi Belbel, Javier Daulte, Àlex Rigola, Pep Anton Gómez, Bieito... Ara, repeteix amb Daulte. L'obra es diu Intimitat i és l'adaptació de Gabriela Izcovich de la novel·la homònima de l'anglès Hanif Kureishi. S'estrena a La Villarroel dimecres. L'acompanyen en el repartiment Clara Segura, Josep Julien, Pepo Blasco i Elena Fortuny.

Javier Daulte ja havia dirigit 'Intimitat' al Lliure de Gràcia, el 2001. La va veure?

Sí, i vaig quedar fascinat amb el muntatge perquè el Lliure era una sala diàfana, que aconseguia ser la protagonista de tot. Recordo que els actors -entre els quals hi havia Gabriela Izcovich- s'anaven arraconant en una cantonada i el públic s'hi anava apropant. Quan em va trucar per remuntar aquesta funció, el primer que vaig recordar va ser la sala!

Així la 'Intimitat' és, també, entre espectador i actors?

És que és bàsica! Nosaltres fem la nostra feina, però en realitat estem dialogant amb el públic. És el ritual de quedar amb una gent a la nit per explicar-li mentides i que se les creguin. El teatre és un lloc on tant l'espectador com els actors estem jugant a prendre'ns el pèl mútuament. Jo vull celebrar l'existència de sales com aquesta [La Villarroel s'ha remodelat recentment], perquè darrerament es fan grans temples de teatre que dificulten la comunicació.

Home! Aquí és on es va estrenar 'Kràmpack'!

És cert, em trobo amb els mateixos camerinos, la mateixa sala, però amb una distribució diferent i una història diferent. Llavors parlava del despertar de la primavera, de la sexualitat. Ara ja estic en una família que es trenca. Cada muntatge em serveix per replantejar-me què faig en aquest món.

Des de 'Kràmpack' el veiem ficat en personatges de la seva edat, és a dir, personatges amb qui ha compartit l'evolució a la maduresa...

M'ho he fet venir bé! Almenys fins al Peer Gynt, que és l'últim que he fet en teatre i que, de fet, també era molt de la meva edat. Jo procuro portar les històries i els personatges que em toca explicar al meu terreny d'interès, de manera que jo trobi un sentit a la història. Estic segur que si en té per a mi, si m'importa el que està passant, hauré fet un pas previ necessari perquè a l'espectador també li importi. Això és crear, aquesta cosa tan fantàstica que es dóna al teatre i únicament al teatre.

Intervé molt en els seus personatges...

És cert que hi intervinc, però cada vegada menys. Jo no puc estar a tot arreu i he d'aprendre a controlar-me i a dedicar-me al que és meu, que és actuar, que és molt difícil. Tan difícil com divertit.

Què explica l'obra?

El meu personatge, Xavier, convida el públic a entrar a la seva intimitat i, a partir d'una crisi matrimonial, mostra com ens comportem en aquest mon. Però l'autor es cuida de no treure conclusions, només planteja preguntes: per què deixem les parelles, per què tenim fills, per què deixem de tenir-los, per què els desitgem i després potser molesten... En definitiva, què és el que l'espectador va a fer al teatre? Doncs el mateix que l'actor: intentar entendre, treure ell les conclusions... Gairebé un acte de comunió. I sortirà sabent que, finalment, les preguntes que ell es fa són les que es fa tothom.

Amb Gerard Quintana també van proposar un espectacle íntim...

És cert! Just abans de començar a treballar aquest, vaig fer un espectacle amb el Gerard que es deia Secrets compartits, on ens explicàvem moltes coses i creàvem un vincle a l'escenari que té grans punts de connexió amb aquest. El gran avantatge és que aquí no canto!

Aviat en podrà fer un amb la Clara, amb qui ja han fet força coses junts...

El destí ens ha portat a trobar-nos. Vam coincidir amb el Javier a Ets aquí? i com que l'adoro com a actriu la vaig agafar per a Excuses, a la sèrie i a la pel·lícula, i a Porca Misèria. És molt divertit perquè a la sèrie tenim una relació de companys de feina, no hi ha cap tensió sexual ni de cap mena. En canvi, aquí, som una parella que, lluny d'estar enamorada com la d'Ets aquí?, està en plena crisi. És molt divertit veure la mateixa parella passant per coses diferents, imagino que és molt atractiu per al públic. Jo, com el Javier, el dia que vaig llegir l'obra vaig pensar en la Clara.

La seva companyia ara es diu Arriska, com la seva productora de cinema. Tot és el mateix?

Tots som els mateixos; la companyia és la mateixa.

I en fan, de cinema?

Volem fer una pel·lícula sobre el cas de l'Èric Bertran, que vull que es digui Èric. El guió l'ha escrit en Jaume Cabré i tot just ara l'estem començant a moure per trobar finançament.

Per tant, res a veure amb l'obra de teatre...

No, res a veure amb l'obra del Víctor Alexandre i del Pere Planella. Vam comprar els drets del seu primer llibre, Èric i l'exèrcit del Fènix, i és la mateixa història però explicada de manera radicalment diferent.

Joel, sóc afectada de Renfe, ja he anat a urgències, tot va fatal. Què puc fer, què podem fer els catalans?

Un amic meu diu: a les properes eleccions, no votar ni PP ni PSOE, que entenguin que no se'ns pot ningunejar d'aquesta manera.

I ens hem d'abstenir?

No, però no votar els partits que estan en contra dels interessos dels catalans. Per què estan en contra dels nostres aeroports, dels nostres Rodalies, de la Sagrada Família, fins i tot? Jo no ho sé. Jo dic que si em consideren espanyol, doncs que em defensin! Vull un Estat que defensi els meus drets, personals, esportius i artístics. Que què podem fer? Doncs prendre consciència de la guerra en què estem ficats, malgrat que estigui silenciada i ens tractin de paranoics. Hi ha una guerra d'un Estat contra una nació, i on la nació és més feble, com al País Valencià, ataquen amb més fúria. Sense cap pudor faran construccions sobre les víctimes de la Segona República. Al Principat ens defensem una mica millor, però aquesta és una guerra d'un Estat contra una nació, i crec que, al segle XXI, fem una mica el ridícul.