• Imprimir

Entrevista: Gonzalo Suárez El cineasta presenta 'Oviedo Express', una tragicomèdia d'infidelitats i gelosia interpretada per Carmelo Gómez i Aitana Sánchez Gijón

"La màgia és l'única manera d'abordar la realitat"

Ramon Palomeras

El director Gonzalo Suárez envoltat dels actors del seu film 'Oviedo Express'
VÍCTOR LERENA / EFE

Inspirat llunyanament en el relat Angoixa, de Stefan Zweig, el cineasta Gonzalo Suárez, autor de films com Ditirambo, El detective y la muerte i El portero, torna al cinema més ortodox després de l'experiment que va suposar El genio tranquilo. Es tracta d'Oviedo Express, un vodevil en què una companyia de còmics arriba a la capital del principat d'Astúries per representar una versió de La Regenta, un clàssic emblemàtic i crític de la vida d'Oviedo de 1885. Però, en temps actuals, la irrupció dels còmics anirà més enllà dels escenaris i alterarà la vida quotidiana de la ciutat. Una tragicomèdia d'infidelitats i gelosia, en cartellera a partir d'avui, amb intriga i fins i tot paròdia, interpretada per Carmelo Gómez, Aitana Sánchez-Gijón, Jorge Sanz, Maribel Verdú, Najwa Nimri i Bárbara Goenaga.

Sorprèn d'entrada, a la primera escena, l'aparició del tren de vapor...

Home, a falta d'AVE jo porto l'Orient Express a Oviedo. [Rialles.] Sóc un enamorat dels trens d'abans, amb els seus vagons restaurant. No hi ha cap pel·lícula dolenta on no hi aparegui un tren! [Rialles.] A més, és un tràveling perfecte que ens dóna la idea de la fugacitat del temps. Per les finestretes del tren tot desapareix. A més a més, les pel·lícules tenen les seves pròpies lleis. Una pel·lícula, com la vida, és falsa. Al capdavall, són falsificacions; el que passa és que hi ha films boníssims.

¿És per això que, tot i haver tornat a un cinema més ortodox, no pot evitar les seves habituals pinzellades màgiques?

És l'única manera d'abordar la realitat. Certament, aquest film té el guió més elaborat que l'anterior. Però sincerament jo no tinc aquesta sensació d'estranyesa amb El genio tranquilo. Sempre he enyorat els films sense guió. M'estimula la llibertat. A més, què és la realitat? Depèn de quina realitat estem parlant, no? La realitat d'una pel·lícula és que és una pel·lícula, no pas que pretengui ser real... Uf!!! Prou. M'avorreixo jo mateix quan parlo. Els directors no hauríem de parlar de les nostres pel·lícules. Cansem a tothom. Tendim a confondre el públic. [Somriu.] Jo intento ser un àrbitre que vol passar inadvertit; el que passa és que realment sóc un mal àrbitre...

Per què un vodevil?

Perquè és un reflex de la vida. És ideal per jugar-hi. La seva estructura, amb gent que entra i surt dels armaris, amb portes que s'obren i es tanquen sobtadament, intentant no sortir malparada de les infidelitats o de la fugacitat del temps, és tal com jo percebo la vida...

¿En què s'assembla i en què difereix Oviedo Express del relat de Zweig?

L'angoixa és el motor de la història. La diferència és que al relat de Zweig hi apareix un anell com a objecte d'angoixa, mentre que a la pel·lícula hi apareix un collar. Pel que fa a la resta, certament no tenen res a veure. Ha estat una excusa per escriure el guió.

Els actors no es poden enamorar, perquè estan enamorats d'ells mateixos. Això ho diu un personatge.

És veritat. És ontològic, la quinta essència del que som. Els actors són unes criatures que juguen contínuament amb la identitat. Necessiten reforçar l'ego, si no perillen mentalment. Aquests trànsits tan continuats d'un personatge a l'altre... no són bons. Certament, els actors són bastant egocèntrics. Això de la faràndula és com una oficina sinistra plena d'enveges, competitivitat i protagonismes. En un principi em molestava força, però amb el temps m'hi he anat acostumant i em sento més pròxim a ells. Hi ha bona química, així que m'allargo a l'hora de criticar-los.

A Maribel Verdú també li passa el temps... Però fer-la àvia...

Sí. I això que jo només pensava a fer-la mare! Però ha funcionat molt bé.

Per cert, el director de 'La Regenta' al film és força petulant. S'ha ben esplaiat ridiculitzant els directors.

No està inspirat en ningú en concret. És una ridiculització sense entrar a matar. Certament que n'hi ha. Però és més aviat una crítica amb tendresa.

¿Hi ha alguna cosa de vostè en la figura del director?

Jo era així, de jovenet, als anys seixanta. Creia que podia canviar, no el món que ja hauria estat massa agosarat, però sí el cinema. Després t'adones que no és així; més que res perquè és el món el que canvia i el que et canvia. Però no perdo l'esperança.

Es continua considerant, doncs, un aprenent amb ansietat?

Doncs sí. Justa la fusta.