• Imprimir

'Sin destino', que es va estrenar ahir, i 'El último tren a Auschwitz' prenen el relleu a les pel·lícules que periòdicament fan memòria de l'extermini perpetrat pels nazis

Mirades a l'Holocaust

Bernat Salvà

El jove actor hongarès Marcell Nagy protagonitza ‘Sin destino’, film dirigit per Lajos Koltai i amb música d’Ennio Morricone que s’inspira en les vivències de l’escriptor Imre Kertész
BADITRI

"Els camps de concentració no són l'infern. L'infern no existeix, els camps, sí". Gyuri Köves, el protagonista de la pel·lícula Sin destino, fa aquesta afirmació després de sobreviure a diversos camps de concentració de l'Alemanya nazi. Refrescar la memòria als que ja saben que els camps i l'Holocaust van existir, i donar-los a conèixer a les noves generacions figuren entre els objectius no només d'aquesta pel·lícula i d'El último tren a Auschwitz, que s'estrena el pròxim hivern, sinó també d'una llarga llista de films, molts dels quals han rebut premis importants i es basen en fets reals. El documental Shoah (1985), La llista de Schindler (1993), La vida és bella (1997), El tren de la vida (1998), La treva (1999), La zona grisa (2001) i El pianista (2002) són alguns dels títols més destacats dels darrers 25 anys que han abordat l'extermini d'uns sis milions de jueus de tot Europa durant la II Guerra Mundial.

El viatge d'anada i tornada

Presentada fa dos anys i mig a la Berlinale, Sin destino adapta la primera novel·la de l'escriptor hongarès Imre Kertész, guardonat amb el premi Nobel del 2002. Es basa en les seves pròpies vivències als camps d'Auschwitz i Buchenwald, i fa tot el recorregut vital d'un noi des que viu feliç a Budapest fins al seu retorn. "El trauma d'Auschwitz no s'ha superat -va declarar l'escriptor en una entrevista a l'AVUI- perquè en la consciència i la cultura europees no hi ha hagut una autèntica catarsi. Europa no s'ha confrontat amb les arrels del problema".

Kertész va acceptar escriure el guió de l'adaptació de Sense destí (publicada en català per Quaderns Crema) perquè es volia assegurar "que no seria una pel·lícula de bulevard", sinó explicar "l'experiència d'un individu que perd la identitat, sense mostrar les masses aniquilades, sensacionalismes, efectes especials...". L'actor Marcell Nagy fa una excepcional interpretació de Gyuri Köves, el protagonista. Quan va rodar la pel·lícula tenia 14 anys, la mateixa edat que Imre Kerstész quan va ser deportat.

El camí a l'infern

Mentre que Sin destino traça el recorregut vital d'un individu des de l'abans fins al després de l'infern, la majoria de pel·lícules sobre l'Holocaust se centren en aspectes més concrets. En el cas d'El último tren a Auschwitz, recrea un altre fet real: la deportació de 688 jueus, els darrers que quedaven a Berlín, cap al camp d'Auschwitz, l'abril del 1943. Un centenar de persones tancades durant dies en un vagó de transport de ramat, entre els quals hi ha dos nadons i una nena, centren l'argument d'aquesta producció alemanya dura i sense concessions a l'espectador. La lògica diu que, en aquestes condicions, sense gairebé ni aigua ni menjar, els primers a morir són els més dèbils, i els codirectors del film, Joseph Vilsmaier i Dana Vávrová, són conseqüents.

L'antisemitisme dels nazis, la capacitat de l'ésser humà per intentar sobreviure en condicions extremes o les espurnes d'humanitat que brillen enmig de tanta foscor (l'oficial alemany que es juga la vida per donar-los aigua i menjar) són altres elements d'aquesta pel·lícula que s'emmarca en l'intens treball que fa el cinema alemany sobre el nazisme.

La vida (i la mort) al camp

Es pot fer una comèdia sobre la vida en un camp de concentració? Roberto Benigni es va enfrontar al repte ara fa deu anys i va aconseguir un gran èxit de públic i tres Oscars. El tren de la vida (de Radu Mihaileanu), utilitzava també l'humor per explicar la història d'un petit poble de l'Europa central que organitza un fals comboi de deportació per salvar la vida.

Però no tothom està d'acord amb aquests plantejaments. L'escriptor Imre Kertész creu que els responsables de moltes pel·lícules sobre l'Holocaust "no en saben gaire cosa" del que es va viure als camps de concentració, i donen la impressió "que els supervivents de l'Holocaust surten vencedors, quan no hi va haver cap victòria, només un trauma".

Els que es van salvar

Les paraules feien referència sobretot a Steven Spielberg. Però no es pot dir que li manquessin bones intencions quan va abordar La llista de Schindler, film que li va valer set Oscars i el va reconciliar amb l'Acadèmia. I s'ha de recalcar que la seva capacitat d'atreure espectadors ha ajudat a donar a conèixer l'Holocaust a molta gent.

Roman Polanski va perdre la mare en un camp de concentració, i aborda el tema des d'un punt de vista més personal a El pianista, encara que adapta la biografia d'una altra persona, el pianista Wladyslaw Szpilman (Adrien Brody va guanyar l'Oscar pel paper), un brillant pianista polonès i jueu que va aconseguir escapar de la deportació i es va amagar a les ruïnes de Varsòvia.

El final de la guerra

A més de Kertész, hi ha altres autors que han escrit una obra marcada per l'Holocaust. És el cas de Jorge Semprún, que va estar a Buchenwald, com l'escriptor hongarès. O de l'italià Primo Levi, supervivent d'Auschwitz. A La treva narra les vivències des que es va alliberar el camp fins que va arribar a casa seva enmig d'una Europa devastada. John Turturro va protagonitzar l'adaptació al cinema.

Les seqüeles

Al passat Festival de Sant Sebastià es va poder veure una pel·lícula que aborda l'Holocaust de manera indirecta, a través de les seqüeles dels que van sobreviure. Aritmética emocional té un repartiment excepcional: Susan Sarandon, Max von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. Està ambientada en l'actualitat, però els fets que van passar a Trancy, un camp francès des d'on es deportava a Auschwitz, han marcat la vida dels personatges.

La memòria

Una de les pel·lícules més impressionants que s'han rodat sobre l'Holocaust és el documental Shoah, del francès Claude Lanzmann. Crític també amb les superproduccions que han abordat el tema, Lanzmann va fer una pel·lícula llarguíssima, de 30 hores de durada, que evita les imatges d'arxiu: es basa en els testimonis dels que van sobreviure. Gent com Gyuri Köves, el protagonista de Sin destino, que diu: "No puc oblidar el que he viscut, forma part de mi".