• Imprimir

Entrevista: Mercè Sampietro L'actriu estrena avui el film '53 días de invierno'

"Mai faig el que no m'agrada, tinc aquesta sort"

Bernat Salvà

Mercè Sampietro interpreta una professora d'institut que lluita per tirar endavant
JOSEP LOSADA

Amb l'agenda força plena de projectes de cinema, televisió i teatre, tot i que li arriben menys ofertes, l'actriu Mercè Sampietro estrena avui 53 días de invierno, la nova pel·lícula de Judith Colell. Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Sílvia Munt i Joaquim d'Almeida són alguns dels seus companys de repartiment en una triple història urbana sobre personatges a la vora de l'abisme emocional. Ella interpreta una professora d'institut que intenta tornar a la normalitat després d'un any de baixa per depressió, arran de l'agressió que va patir d'un alumne.

¿Reconeix aquesta ciutat tan plena de gent solitària que ha dibuixat Judith Colell?

Absolutament. La solitud és una de les grans bèsties negres d'aquest moment que estem vivint, especialment en una gran ciutat, tan contaminada per la competitivitat.

La pel·lícula parla de problemes individuals, però, ¿no creu que té també una dimensió social important?

Sí, parla de les dones d'una generació, la meva, que han estat educades de tal manera que, quan et deixa el marit, ja no serveixes per a res. Parla de com la més mínima cosa et pot portar a la catàstrofe, a l'aniquilació de la identitat i l'autoestima. Cada dia veiem gent que ha anat a parar al carrer i no sabem com. I també parla de l'agressivitat i la violència als instituts. Això té a veure amb el canvi de generació tan difícil que vivim. Suposo que tothom busca el seu lloc perquè tot s'ha trastocat.

Hi ha qui creu que el pas del temps i l'experiència milloren la interpretació. Ho veu així?

Sí, has viscut moltes més coses, i per tant pots comprendre millor el personatge que et toca fer. Però jo cada vegada tinc menys papers.

Quina paradoxa, oi?

Exactament, aquest és el punt important. I fora del cinema, a la majoria de feines, també passa. Els vells, amb tota la seva experiència per poder ajudar en la feina o la societat, són apartats. Hi ha un exemple que m'horroritza molt: els parcs plens de senyors de 65 anys o més, asseguts al sol un al costat de l'altre, alguns d'ells forts com toros, que han acabat la seva existència. Ja no saben què fer de la seva vida, la societat no els dóna elements per saber què poden fer quan es jubilen.

Tot i tenir menys ofertes, a vostè li falta feina?

Mai faig coses que no m'agradin, tinc aquesta sort. Si hi ha una cosa amb què no estic d'acord, és indigna o no m'agrada, puc seguir dient que no la vull fer. Això no vol dir que treballi sense parar, però vaig fent coses que puc defensar, i em segueixo divertint, quan treballo. Després hi ha casos com el de Salvador [feia de mare de Puig Antich], en què pràcticament no hi ha personatge, però volia estar en aquella pel·lícula, fos com fos, per motius personals, emotius i ideològics.

Al llarg de la seva carrera ha alternat molt cinema i televisió.

Sempre que puc, defenso la televisió. Una altra cosa és com siguin els productes de televisió, però la reivindico com una eina fantàstica, importantíssima per comunicar històries. Pot arribar a l'últim racó del món, on no arriba el cinema ni en broma. I es pot fer tan bé com el cinema, simplement és un altre suport i una altra tècnica. Hi ha clixés com el que diu que televisió equival a sèrie B, però això s'haurà de superar, perquè el cinema ha de passar indefectiblement per la televisió. La gent veu cinema fins i tot als mòbils, és un procés inevitable, i el que hem de fer és adaptar-nos a les noves tecnologies, que és l'únic que mana. És un fet irreversible. El cinema es penja a Internet, no pots lluitar contra això sinó intentar que es faci bé.