• Imprimir

Entrevista: Julian Jarrold El director britànic ha estrenat a les nostres pantalles 'La joven Jane Austen', film en què l'escriptora viu una intensa relació que la va marcar

"Un amor real va inspirar les grans obres de Jane Austen"

Bernat Salvà

Julian Jarrold ha abordat un film biogràfic de Jane Austen abans d'adaptar al cine 'Retorno a Brideshead'
XAVIER BERTRAL

Des de mitjans dels anys 90, l'escriptora anglesa Jane Austen (1775-1817) ha estat objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques: Sentido y sensibilidad, Emma, Orgullo y prejuicio... Ahir va arribar a les nostres pantalles La joven Jane Austen, un film que posa el punt de mira en la vida de la mateixa escriptora i que planteja la hipòtesi d'una història d'amor com a font d'inspiració de la seva obra literària. El britànic Julian Jarrold (Pisando fuerte) ha dirigit la pel·lícula amb la nord-americana Anne Hathaway en el paper de l'escriptora, abans d'afrontar una adaptació al cinema de Retorno a Brideshead amb Michael Gambon i Emma Thompson.

Per què es fan tantes pel·lícules sobre les classes altes d'Anglaterra a l'època de l'Imperi?

Hi ha diverses raons. Potser en part té a veure amb la imatge que té Anglaterra d'aquell temps, com un lloc molt maco, en què tothom sabia quin lloc ocupava. Quan llegeixes les novel·les de l'època, especialment les de Jane Austen, són interessants perquè hi ha dones molt fortes al centre de la història que s'enfronten amb totes les forces a les pressions de la societat i comencen provocar grans canvis. A més, són novel·les que aborden temes com la família i l'amor, i són molt enginyoses. Això les ha fet sobreviure als temps i permet que ara en puguem gaudir i riure.

Per què Jane Austen s'ha començat a adaptar al cinema sobretot a partir dels anys 90?

És un fenomen interessant. Crec que és perquè l'enginy del personatge és contemporani, encara et fa riure, i ens podem relacionar amb la manera com escriu sobre l'amor d'una manera molt realista, planera, sense sentimentalismes, gens superficial. Estava avançada als seus temps.

Què hi ha de realitat i de ficció en la seva pel·lícula?

La part essencial de la història es basa en un parell de llibres biogràfics, especialment un de John Spence, que examinen amb detall la vida de Jane Austen quan tenia uns 21 anys i encara no havia escrit les seves grans novel·les.

¿Va existir aquest personatge irlandès anomenat Tom Lefroy, que interpreta l'actor James McAvoy?

Sí, el va conèixer i se sap que van ballar almenys tres vegades. De cop i volta, aquesta relació s'atura i nosaltres pensem que el tiet de Lefroy, un jutge molt influent de Londres, va impedir que la relació anés més enllà. Però tampoc en sabíem gran cosa, més enllà d'això. Per acabar de crear la història, vam anar a buscar a les novel·les que va escriure.

Vostè creu que estaven enamorats?

Estic absolutament convençut que Austen i Lefroy es van enamorar: els fans de l'escriptora es neguen a creure que mai hagués tingut una història d'amor, però això no em sembla gaire probable. Jo crec que aquest amor va inspirar les seves grans novel·les: Sentit i sensibilitat, Orgull i prejudici, Emma... Va ser un punt d'inflexió important en la seva vida.

¿Creu que encara existeix aquest dilema entre el matrimoni per amor i el de conveniència?

Jo crec que sí. Només cal mirar al voltant i veure els homes poderosos i els seus matrimonis. I de vegades són els homes els que es casen per diners! Fins i tot he sentit a dir que el matrimoni per amor no existeix, que ens casem per l'èxit, i que això té una connexió darwiniana, fins i tot.

I el debat que planteja el film al voltant de Jane Austen, sobre la creació artística basada en l'experiència o en la imaginació, creu que segueix igual de vigent?

Probablement sí. Tot artista, sigui director, escriptor o de qualsevol altre àmbit, ha de batallar amb això. S'ha de plantejar fins a quin punt la creació ha d'estar relacionada amb l'experiència, que en el cas del cinema també inclou l'experiència dels actors, guionistes...

¿No ha estat criticat per triar una actriu nord-americana, Anne Hathaway, per a un film tan anglès?

Només es va començar a qüestionar quan va estrenar El diablo se viste de Prada. Ella es va fer famosa i es va saber que no era anglesa. Va ser una tria difícil, hi ha molt poques persones com Anne Hathaway, amb un element de contemporaneïtat i que aportés aquest caràcter de dona lluitadora a un món tan antiquat com l'Anglaterra rural. Era un risc, però un risc interessant, i se'n va sortir molt bé. No es pot saber que és americana per l'accent.

La pel·lícula és molt diferent del seu primer llargmetratge, Pisando fuerte, en què una drag queen ajuda a salvar un negoci de sabates...

Només tenen una cosa en comú: les protagonistes porten cotilla. Però a Pisando fuerte és un home!