• Imprimir

L'actriu escocesa, protagonista de 'D'aquí a l'eternitat' i 'El rei i jo', patia Parkinson des de feia alguns anys

Deborah Kerr, cap a l'eternitat

Redacció

Deborah Kerr en una imatge de 1953, en els millors moments de la seva carrera cinematogràfica
AFP

El pas dels anys s'ha cobrat una altra víctima de l'època daurada de Hollywood. Deborah Kerr va morir dimarts passat a Suffolk, a l'est d'Anglaterra, segons va informar ahir la seva agent. Protagonista de pel·lícules com D'aquí a l'eternitat, Tú y yo o El rei i jo, títols del Hollywood dels anys 50 que es compten entre els més populars que va interpretar, Deborah Kerr patia Parkinson des de feia alguns anys, i va morir envoltada de la seva família, dues setmanes després de fer 86 anys.

Nascuda el 1921 amb el nom de Jane Kerr-Trimmer, es va dedicar a la dansa abans de provar sort en el teatre. El 1939, amb només 18 anys, va interpretar la seva primera pel·lícula, Contraband, de Michael Powell. Va ser amb aquest director que, quatre anys després, encara en el cinema britànic, va fer el primer pas important cap a la fama amb el seu triple paper a Coronel Blim.

El 1947 se'n va anar a Hollywood i, en pocs anys, es va convertir en una de les grans estrelles femenines de l'època daurada. Sense una parella habitual ni davant ni darrere de la càmera, Deborah Kerr va freqüentar diferents gèneres i va treballar amb una llarga llista de grans directors (Joseph L. Mankiewicz, John Huston, Otto Preminger, Fred Zinnemann...) i actors (Cary Grant, Clark Gable, Robert Mitchum, Burt Lancaster...).

En 30 anys de carrera, va interpretar una quarantena de pel·lícules. El 1969 es va retirar del cinema, i només va aparèixer en algunes sèries de televisió dels anys 80.

Reconeixement tardà

L'Acadèmia de Hollywood la va nominar en sis ocasions: a més de D'aquí a l'eternitat i El rei i jo, va ser finalista de l'estatueta el 1949 per Edward, mi hijo, de George Cukor; per Mesas separadas (1958), en què compartia protagonisme amb Rita Hayworth; i per dues cintes que va protagonitzar amb Robert Mitchum: Sólo Dios lo sabe (John Huston, 1957) i Tres vidas errantes (Fred Zinnemann, 1960). En total, sis nominacions en onze anys i cap estatueta. Un greuge històric compensat amb l'habitual recurs de l'Oscar honorífic, que es va concedir el 1994 a "una artista d'impecable gràcia i bellesa, una actriu entregada, amb una carrera cinematogràfica que sempre ha mantingut la perfecció, disciplina i elegància".