• Imprimir

Jordi Puntí, Belbel, Monzó i Baulenas parlen de la seva experiència amb Pons. Avui s'estrena 'Barcelona (un mapa)'

Ventura Pons,

Andreu Gomila

'Barcelona (un mapa)' (1), 'Animals ferits' (2) i 'El perquè de tot plegat' (3) són algunes adaptacions de Pons
FILMS DE LA RAMBLA

"Ventura Pons és un director de cinema que llegeix molta narrativa. Està sempre molt al dia tant de la gent consagrada com dels que comencen". Lluís-Anton Baulenas defineix així un home amb qui ha treballat i que ha traslladat a la pantalla gran dues novel·les seves, Anita no perd el tren (2001, inèdita, per cert) i Amor idiota (2004). I és que la dèria de Ventura Pons per la literatura catalana ve de lluny, i fins i tot ens podria fer parlar del seu cànon. A ell no li agrada aquesta paraula, però sí que podem referir-nos al mapa de Ventura Pons, tant artístic com emocional, a com un artista ha trobat en la literatura escrita en la seva llengua la manera d'expressar el que sent.

Avui, precisament, arriba a les nostres pantalles Barcelona (un mapa) i, fet i fet, es tracta del desè text provinent de la literatura catalana que el director porta al cinema. Els afortunats han estat Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluís-Anton Baulenas, Jordi Puntí, Ferran Torrent, Quim Monzó i Lluïsa Cunillé, autora, aquesta, del text teatral que hi ha al darrere de la nova pel·lícula del director. En el futur, segurament, es podrà escriure un estudi de la literatura catalana contemporània a partir dels films de Pons.

Un "luxe"

"En uns anys com aquests, en què la moda esnob és parlar malament de la literatura catalana, Ventura Pons fa una feina impressionant de divulgador. Ell se'n beneficia perquè en la narrativa catalana hi ha grans històries, i els autors també en traiem profit", explica Quim Monzó, autor del volum de relats que va fer possible El perquè de tot plegat (1995). Puntí va en la mateixa direcció -"el seu interès per tot el que s'escriu en ficció catalana és un luxe"-, alhora que lamenta l'excepcionalitat de Pons.

Sobretot quan ha adaptat teatre, la pel·lícula ha ajudat l'obra a l'hora de promocionar-se, que no és poca cosa. Sergi Belbel, de qui Pons ha versionat Carícies (1998) i Morir (o no) (2000), confessa que, en el cas de la primera no va notar l'efecte del film, però sí en l'adaptació de Morir. "Recordo haver rebut algun e-mail dient que volien muntar l'obra, i fins i tot alguna producció, com va passar a l'Uruguai, va agafar el títol de la pel·lícula", apunta el dramaturg. El nou film de Pons és, precisament, una obra de teatre que, sota el títol Barcelona, mapa d'ombres, es va estrenar fa tres anys a la Sala Beckett. La cinta, a més, arriba després de l'èxit de la peça de Cunillé al Centro Dramático Nacional de Madrid i sense que cap gran teatre català, per cert, l'hagi muntada.

En el cas de la narrativa, la cosa canvia. Només Jordi Puntí, el més jove, diu haver-se beneficiat directament de la pel·lícula. "Va servir perquè els editors es decidissin a fer una segona edició del llibre, amb un fotograma de la pel·lícula a la coberta. És a dir, els meus contes van tornar a entrar en circulació tres anys després d'haver sortit". Monzó creu, sincer, que "els circuits comercials del cinema i dels llibres van per separat".

El llenguatge cinematogràfic no és el mateix que el literari, tot i conservar relacions molt estretes. L'experiència de veure com una història escrita passa a ser visible físicament ha estat, de vegades, traumàtica per a algun literat. El que és segur és que ningú no resta indiferent, com Quim Monzó, que va quedar sorprès de com "unes històries que jo sempre havia cregut molt literàries es poguessin portar a la pantalla".

Sensacions equívoques

Puntí diu que l'experiència cinematogràfica dels seus Animals tristos li va provocar una "sensació equívoca", que és extrapolable a la resta d'autors. "D'una banda -i ha de ser així- veus que el director ha interpretat alguns passatges de les narracions d'una manera completament diferent, gairebé oposada a la teva. Però, de l'altra, t'adones que alguns detalls visuals que feies apuntar al narrador es reprodueixen a la pel·lícula amb una fidelitat extrema. Una pel·lícula és sempre una lectura particular del llibre: el lector mai no arribarà a desxifrar tot el que l'autor hi ha posat, però alhora el mitjà cinematogràfic li permetrà treure més profit d'alguns aspectes de les narracions".

Diuen que a Lluïsa Cunillé li ha agradat el resultat final de Barcelona (un mapa), tot i que de bon començament no la va convèncer gaire el guió. De fet, el film és molt teatral, tot i que Pons deixa clar que "això és una pel·lícula". Un film que parla de la Rosa (Núria Espert) i el Ramon (Josep Maria Pou), un matrimoni gran que està a les acaballes de la seva vida. Viuen a l'Eixample i lloguen les habitacions a gent de diversa índole (Rosa Maria Sardà, Pablo Derqui, María Botto). "És una pel·lícula que no és complaent. És com un món que s'acaba, de mentides, de retrets, on ningú no s'atreveix a dir el que ha de dir", explica el director.

La història transcorre durant una nit. I té una escena final, amb un coup de théâtre brillant, que, tot i semblar inversemblant, és un salt mortal propi dels "millors dramaturgs", diu el director. Ell, de fet, continua construint el seu mapa, i aquest film segurament aspira a la capitalitat.