• Imprimir

Entrevista: Carles Alfaro 'Què va passar, Wanoulelé?' és la seva primera producció per a Salt. S'estrena avui

"És irreverent posar-se en el lloc dels africans"

Teresa Bruna

Alfaro és feliç a Girona, una ciutat exigent però "on és possible viure amb un tempo d'acord amb un procés creatiu"
EDDY KELELE / CAF

"Uns homes amb els ulls injectats d'odi irrompen a casa d'una parella que té un nadó. Ell és tutsi i ella hutu. Uns moments abans ell li diu: vénen a buscar-me, els has d'obeir en tot. Amaga la nena. Primer abusaran de tu, després et demanaran que em torturis, que em tallis a trossos, fins i tot que em mengis. Has d'obeir en tot, és l'única manera de salvar la nostra filla. Si fujo, es venjaran en vosaltres i jo, sense vosaltres, sóc un cec. Quan cridi de dolor, no em miris a la cara, ja no seré jo. Pensa que cada crit us acostarà més a la llibertat. És la meva manera d'estimar-vos". Així explica Carles Alfaro l'argument de Què va passar, Wanoulelé?, de Layla Nabulsi, que interpreta Vicenta N'Dongo. És el primer espectacle nascut al Centre de Creació El Canal, recentment obert a Salt. Alfaro n'és resident per quatre anys, renovables.

Déu meu, quin text! I com ho expliqueu?

No hem volgut que l'actriu interpreti una rwandesa sinó l'autora, que ho va escriure tornant de Rwanda l'any 1994. M'ha interessat mostrar com suporta la història la dona europea, des de la seva posició protegida. Nabulsi és filla d'un palestí i una belga i ja té una certa sensibilitat pels prejudicis sobre els orígens de la sang, que no podem triar. Crec que és irreverent posar-nos en el lloc dels africans, és impossible. Però podem parlar dels africans que tenim aquí, dels emigrants. I aquesta podria ser perfectament la història que pot tenir al darrere una caixera que veiem cada dia al supermercat. Això és el que m'agradaria que la gent pensés.

Llavors, la Vicenta és l'escriptora?

Sí, l'he escollida com a actriu, és una casualitat que sigui exòtica! L'autora se sent impotent i en certa manera culpable i escriu -ella té un component periodístic- per fer alguna cosa. És a l'avió i en una pantalla es veu el que va escrivint. És a dir, en comptes d'escoltar l'actriu, la mirem. Ella ens dóna el batec, el ritme, hi ha una respiració que acompanya la lectura, de manera que tots estem llegint el mateix en el mateix moment. Es crea el ritual de viure l'experiència col·lectiva d'un trànsit que és molt íntim. Però el fet d'estar 100, 200 o 300 persones fent el mateix viatge interior, fa que les coses es percebin d'una manera més forta.

El Moma Teatre s'ha distingit per uns espais escènics molt singulars, moltes vegades signats per vostè mateix...

Crec en el fet artesanal i en el meu procés teatral no puc evitar de pensar en tot. Estic llegint un text i ja estic pensant en l'actor i en la respiració escènica. I això no ho fan els focus ni el decorat. Intento que tot respiri alhora. Jo no puc dissociar la veu d'un actor de la gent que il·lumina, de la pell que l'envolta... tot és el mateix.

Què significa ara mateix per al Moma Teatre venir de residents a Salt?

Quan ens van oferir venir ací no ens ho vam pensar dues vegades. Hem estat tres anys aturats per falta de mitjans, després de tenir una sala amb quatre produccions l'any, una programació de 9 mesos i 16 persones en nòmina. A mi, com a director, en tot aquest temps ningú m'ha ofert feina a la meva ciutat. Afortunadament, no he parat de treballar a fora però aquest no ha estat l'impediment. El Canal és un espai de creació, el nom m'agrada, ens agrada crear. Ara, el fet de no tenir feina allà no vol dir que deixem de ser valencians, però tampoc vol dir traslladar una companyia valenciana. Hi ha d'haver valencians, catalans... ha de ser el més internacional possible. El que ens ha d'unir és el compromís amb certes coses. De folklore, el mínim.

Com està el teatre a València?

Molt malament, molt. És una política d'aparador exclusivament. Cada any fan una barbaritat amb una producció de 200 quilos, que supera tot el que es dóna a tot el teatre valencià. Hi ha moltíssims problemes i companyies com Albena, Pavana, Xarxa... que són les grans, estan fent el que poden.

Què va passar amb l'Espai Moma?

Era un projecte molt difícil que sobrevisqués i això ha tingut un cost per a la companyia. Però hi vam apostar i vam aguantar sis anys. Ens va tocar un moment polític molt mogut, amb 5 consellers de Cultura... era impossible de preveure la mínima relació contractual amb l'administració. Ha estat un preu molt alt per al Moma, va estar a punt de desaparèixer. Per això anem on se'ns reclama, on ens conviden, on ens estimen. Ací ens han ofert el que allà no ens han ofert en la vida, d'una generositat absoluta que esperem correspondre!

Com esteu amb el govern valencià?

En dir-te que el teatre el tenen llogat ells i els costa més diners... Però no vull parlar-ne. Només dir que quan vam trencar amb la Generalitat Valenciana, ho vam fer del tot. No hi podem conviure: els nostres projectes no tenen res a veure amb els seus.