• Imprimir

Lluís Homar i Santi Millán presenten a Sitges 'La habitación de Fermat', que comparteix la jornada amb un film inspirat en els jocs d'ordinador

Matemàtiques i videojocs

Bernat Salvà

Lluís Homar confessa que té el teatre una mica abandonat i que, per ara, prefereix dedicar-se al cinema i la televisió
TJERK VAN DER MEULEN

Des de fa dos o tres anys, Lluís Homar encadena projectes de cinema i televisió un darrere l'altre. No és estrany que ahir comparegués al Festival de Sitges per presentar La habitación de Fermat. "Sento el deure i les ganes d'estirar i de veure què surt del cinema i la televisió", explica Lluís Homar en una entrevista a l'AVUI al jardí de l'Hotel Melià Sitges, centre neuràlgic del festival. "El cinema em dóna la possibilitat de viatjar, de conèixer gent, de fer moltes coses que ni m'imaginava". No és que hagi deixat el teatre: "Sempre hi aniré a parar, però de moment tinc més preferència pel cinema i la televisió".

Santi Millán, Alejo Sauras i Elena Ballesteros l'acompanyen en el repartiment de La habitación de Fermat, l'opera prima dels guionistes Luis Piedrahita i Rodrigo Sopeña, que s'estrena als cinemes el 16 de novembre. Tots són matemàtics aplegats en una reunió on han de resoldre una sèrie de problemes de lògica. Però es tracta d'una trampa mortal: l'habitació es comença a empetitir, i poden morir esclafats.

"Els matemàtics són personatges apassionants -diu Lluís Homar-, gent que pot supeditar la seva vida a resoldre un teorema com el de Fermat, que porta 250 anys sense resoldre's". L'actor ha treballat amb grans directors, però no li importa fer-ho amb debutants: "Tenen unes dosis d'entusiasme que em fan tornar a la posició seva, com si jo també tornés a començar".

Lluny d'això, Homar ha complert 50 anys fa pocs mesos, i sent el temps "com un aliat". "El teu recorregut personal pot fer créixer el teu recorregut professional, tots dos s'alimenten l'un a l'altre. Tinc la sensació que als 60 anys seré un actor interessant, perquè la vida t'aporta coses". La seva filmografia ho confirma: ha treballat amb cineastes del prestigi de Julio Medem (fa un petit paper a Caótica Ana) o Pedro Almodóvar (La mala educación), amb qui repetirà en el seu nou film, que es rodarà el 2008.

Joc macabre

Un altre film espanyol presentat ahir a Sitges, El rey de la montaña, planteja també un joc macabre, amb víctimes humanes: un home i una dona (els actors Leonardo Sbaraglia i María Valverde) són perseguits a la muntanya per uns caçadors anònims, per motius que ignoren.

Al director de la cinta, Gonzalo López-Gallego, sempre li han agradat els jocs d'ordinador, i s'ha inspirat en part en algun d'ells, però la cinta no s'assembla gens als films videojoc que proliferen a Hollywood. "Un dels nostres propòsits -explica- era parlar de la manca d'afecte que es pateix durant els tres o cinc primers anys de vida, la falta d'estimació i contacte humà, i de les conseqüències terribles que pot tenir". El cineasta, doncs, demostra que l'exposició constant als videojocs (es va autoanomenar freakie) és compatible amb un discurs molt crític contra els seus efectes, i amb rodar un thriller psicològic més influenciat per films com Elephant i Gerry, de Gus van Sant; o La caza, de Carlos Saura (tots citats pel director i pel guionista, Javier Gullón), que per les consoles i els ordinadors.