• Imprimir

El creador de 'La ciutat cremada', la pel·lícula que va marcar la represa del cinema en català durant la Transició, mor als 71 anys d'una malaltia crònica

Més que un director

Antoni Ribas en el transcurs d'una visita a Joan Miró, l'any 1978, amb Xabier Elorriaga. A la dreta, un moment de la seva pel·lícula més emblemàtica, 'La ciutat cremada', símbol de la Transició
ARXIU

Antoni Ribas, l'autor de La ciutat cremada, va morir ahir a Barcelona a l'edat de 71 anys. La malaltia crònica que patia des de feia anys no li havia impedit seguir en actiu, tot i que els seus darrers films nedaven cada cop més a contracorrent, gairebé en àmbits marginals i molt allunyats dels panegírics rebuts per La ciutat cremada.

Promocionada a la recerca de la complicitat d'un públic amb fam de llibertat, aquesta crònica històrica de Barcelona durant la Setmana Tràgica va ser un dels títols més emblemàtics de la Transició a la democràcia i un punt i a part del cinema català, que, a mitjans dels anys setanta, ressorgia amb renovades il·lusions de les tenebres del franquisme.

Llicenciat en dret i ciències econòmiques, Ribas va temptejar el món del teatre abans de marxar a Madrid per debutar com a cineasta amb Las salvajes en Puente San Gil (1966). Aquesta adaptació d'una obra teatral de José Luis Martín Recuerda, que denunciava la hipocresia de la moral provinciana a través de la gira d'una companyia de varietats, s'inseria en les tendències realistes d'aquella època. En canvi, Palabras de amor (1968) explotava la popularitat de Joan Manuel Serrat amb un guió de Terenci Moix, però el realitzador va renegar de la pel·lícula per culpa de les manipulacions perpetrades pels productors, que també es van desentendre del doblatge al català.

No seria aquest l'únic dels entrebancs en la trajectòria d'Antoni Ribas. Després de la precària distribució d'Amor y medias (1969) i de la injusta incomprensió que va envoltar La otra imagen, un triangle amorós entre personatges cecs, el cineasta català va assaborir la mel de l'èxit amb La ciutat cremada.

Forjat encara en vida del dictador, el projecte va tirar endavant gràcies a una aportació econòmica de Jordi Pujol, des de Banca Catalana. Quan aquest fons es va esgotar, es van emetre accions de subscripció popular que van permetre cobrir el desorbitat pressupost d'una pel·lícula rodada sota la inspiració dels grans melodrames d'època. Una llavors debutant Ángela Molina i el veterà Pau Garsaball encapçalaven un repartiment farcit de polítics i personalitats culturals de l'època.

La trilogia 'Victòria'

El públic va respondre generosament a aquesta proposta que va generar la il·lusió que un cinema català era possible i va esperonar el realitzador a fer un salt endavant que culminà amb el fracàs. La trilogia Victòria (1984), llastada per la seva desmesura i pels dèficits pressupostaris que s'arrossegaven des de La ciutat cremada, va fer replegar veles a Ribas amb El primer torero porno (1986).

El fet que aquesta comèdia esperpèntica fos objecte d'una estrena mundial a Montpeller amb assistència de Jordi Pujol, llavors ja com a president de la Generalitat, revela tanmateix que encara gaudia d'un crèdit polític uns anys després invertit en una biografia: "Dalí amb D de Déu" (1991).

Antoni Ribas s'inventà una estrella, el fill d'Anthony Quinn, per encarnar el pintor empordanès en un film contagiat pel deliri de l'artista que busca una projecció internacional en sintonia amb els Catalans universals que el mateix cineasta havia retratat uns anys abans en un documental.

Uns crèdits que se'n van

El precedent històric de La ciutat cremada quedava cada cop més llunyà a mesura que el crèdit de Ribas disminuïa, fins al punt que li va ser denegada la subvenció de la Generalitat per arrodonir el finançament de Terra de canons, un nou projecte ambientat a Catalunya entre el final de la Guerra Civil i el Congrés Eucarístic de Barcelona que conjugava el drama familiar amb un rerefons històric.

Sentint-se traït i davant la impossibilitat d'aixecar aquest projecte sense els ajuts públics, Ribas va protagonitzar una quimèrica campanya contra la Generalitat. Durant alguns mesos del 1994, es va instal·lar en una tenda de campanya a la plaça de Sant Jaume i va recollir aquesta insòlita experiència en un llibre que actualment volia portar també a la pantalla. Finalment, Terra de canons es va rodar el 2000, de nou amb Lorenzo Quinn com a protagonista, amb menys pressupost del necessari i el regust nostàlgic de La ciutat cremada com a rerefons.

Cap d'aquests entrebancs no li va fer llençar la tovallola. Després d'altres icones catalanes, el Barça no podia faltar a la galeria cinematogràfica de Ribas. Tot i que el projecte va néixer per commemorar la seva fundació, Centenari (2000) es va rodar sense la col·laboració del club blaugrana i va derivar pels camins d'un thriller d'intriga que, a títol de vendetta personal, caricaturitzava alguns dels seus dirigents.

Autor de dues novel·les, Els pecats del balneari (1995) i El plaer amagat (1996), Ribas no va deixar de lluitar durant els darrers anys per aixecar nous projectes, tot i que recentment només va poder rodar el telefilm Gàbies d'or, coproduït per TV3 i interpretat, entre d'altres, per Josep Minguell i Carles Francino. Serà aquesta l'obra pòstuma (estrenada ahir al Canal 33 com a homenatge) d'Antoni Ribas, més que un cineasta i amb un lloc assegurat a la història del nostre país gràcies a les repercussions sociològiques de La ciutat cremada.

El funeral tindrà lloc avui a les 15.30 h, al tanatori de les Corts.