• Imprimir

Entrevista: Kiran Desai L'autora índia presenta una novel·la sobre la submissió cultural a Occident

"Estar en un món més ampli també significa estar més sols"

Francesc Bombí-Vilaseca

L'autora índia Kiran Desai va visitar Barcelona per parlar de la seva obra
PERE VIRGILI

Kiran Desai (Nova Delhi, 1971) va guanyar el premi Man Booker amb la seva segona novel·la, L'herència de la pèrdua, que ara publiquen La Magrana en català i Salamandra en castellà.

El títol del seu llibre ja és molt trist...

Sí... Em fa vergonya fins i tot dir-lo en veu alta i quan en una festa em pregunten el títol del meu llibre em costa dir-lo, perquè immediatament pot baixar l'entusiasme... Però tampoc és tan trist, d'alguna manera intenta dir que la pèrdua és un estat espiritual important, hi ha alguna cosa del món d'avui que ens fa necessari experimentar una certa soledat per poder ser més humans: per entendre que els nostres problemes no són els únics, que el món no se'ns posarà als peus. Estar en un món més ampli també significa estar més sols. Per la felicitat personal perds la teva raó d'existir, i tots hem d'acabar experimentant aquesta pèrdua. El meu llibre és trist perquè parla de diferències de classe, de pobresa, de gent que marxa de casa, de la humiliació...

¿L'influïa aquesta tristesa a la seva vida diària mentre escrivia?

He sigut extremament feliç treballant en aquest llibre, malgrat que alhora era totalment desgraciada: com a escriptor, com més sol estàs, més treballes i més feliç ets. Estava contenta de treballar a cada moment, però va ser dur i certament m'ha convertit en una persona més trista, també. Concentrar-te en aquests temes et canvia, és inevitable. Avui sembla que haguem de ser constantment feliços d'una manera superficial, com si tot hagués de ser divertit, però per a mi la felicitat no és estar constantment fent bromes, hi ha coses més profundes, i ni tan sols la felicitat crec que sigui tan important.

Cap dels seus personatges se sent content de com és...

On se situa la felicitat? ¿N'hi ha prou a menjar una bona patata? Potser sí. ¿És en la conversa de dues persones? On es troba la civilització? Potser el conflicte de la frontera entre el Caixmir i l'Índia no es resoldrà mai, no hi ha manera d'arreglar-ho, però això no vol dir que no s'hi pugui viure i conviure.

I alhora tots els personatges estan profundament sols...

Tots ballen entre mons diferents: diferències de classes, d'edat, entre el Primer i el Tercer Món... És un procés que et torna solitari, en un viatge així et veus des d'una perspectiva diferent i et tornes més conscient i tímid i et quedes més sol.

¿La seva pèrdua és també l'Índia, el país que va deixar als 14 anys?

Créixer a l'Índia va significar aprendre que la meva felicitat no seria sencera ni total ni simple: hi ha moltes més coses que tu mateix o el teu tros de terra, hi ha moltes reivindicacions i la teva potser no és la més important. Vaig créixer en una família molt occidentalitzada, i sempre hi havia una sensació de desplaçament, el sentiment que la comunitat reconeixia el seu centre fora de l'Índia, i sempre tenien un peu a fora.

En quina llengua se sent més còmode?

L'hindi va ser la meva primera llengua, però la meva educació va ser tota en anglès, que a més és la llengua que utilitzo sobretot per parlar amb els meus pares. La meva mare era filla d'una alemanya i un refugiat de Bangladesh, i la seva llengua de comunicació era l'anglès... El meu pare és del Gujarat, a la part occidental de l'Índia, on es parla el gujarati, i quan va anar a la part on domina l'hindi es va passar a l'anglès... Tots dos parlen un hindi fluid, però no era la nostra llengua principal, i quan vaig marxar vaig perdre molta fluïdesa fins al punt que ja no el puc ni escriure... i em sap greu.

Amb el premi Booker sembla que trenca una maledicció familiar: la seva mare en va ser finalista tres cops...

[Riu] Hi ha qui hi ha vist un conflicte mare-filla i tot, com si fos una competició... Pot semblar una revenja del destí, com si el jove Bush hagués acabat amb Saddam Hussein perquè el seu pare no va poder, oi? No crec que el Booker sigui tan important, tot i que a Anglaterra hi ha més pressió que als EUA i fins i tot s'hi fan apostes, com si un escriptor fos com un cavall!

Va estar vuit anys escrivint la novel·la en diferents països...

Vaig treballar a Nova York, a l'Índia, a Mèxic, a Xile, a Brasil... Portava el llibre a tot arreu. En part, viatjar era una manera d'aïllar-me encara més, per forçar-me a estar sola, però també em vaig adonar que mantenir el llibre a l'Índia i la seva relació amb Occident era una perspectiva molt limitada i que es tractava d'una història molt comuna, com vaig comprovar, per exemple, amb la immigració mexicana, que vaig poder veure des de les dues bandes de la frontera.

La seva novel·la també reflecteix el sentiment d'humiliació dels immigrants...

És que veig que encara passa. Quan veus que els centres de poder estan molt llunyans del teu país i que hi ha enormes diferències de riquesa, canvia la seguretat en tu mateix i automàticament has de definir el lloc del teu país al món i t'adones que l'única possibilitat de progrés al món serà canviant i tornant-te més occidental, perquè no has de menjar de la manera que ho fas, ni parlar com parles, ni tenir els costums que tens. Et fa sentir en una posició més dèbil i t'has de transformar per arribar a algun lloc. Hi ha indis que només arribar als Estats Units es canvien el nom... És molt humiliant haver-te de canviar el nom perquè el puguin pronunciar. D'altra banda, escriure aquest llibre va ser una experiència vergonyosa, perquè critica la meva classe social; era un intent de trobar una connexió entre la meva classe i els immigrants pobres, mirar de descriure el seu paisatge emocional, la manipulació i la vergonya que senten.