• Imprimir

55.000 persones es van reunir ahir a la nit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys per assistir al retorn la banda britànica

Presos de la màgia de The Police

J.M. Hernández Ripoll

Sting fent un salt espectacular mentre tocava el baix i al costat del guitarrista Andy Summers, durant el concert d'ahir a la nit de The Police a l'Estadi Olímpic de Barcelona
JOSEP LOSADA

Les estrelles es fan esperar. Són les normes tàcites del rock'n'roll. Millor, perquè si els Police haguessin començat puntualment en comptes de fer-ho quan passava un minut de les deu de la nit, una quarta part de les 54.947 persones que ahir a la nit van omplir l'Estadi Olímpic s'haurien quedat sense escoltar els primers compassos de guitarra de Message in a Bottle, un missatge envasat en un escenari sense floritures, sense més elements decoratius que dos plafons lumínics i pantalles de vídeo per decorar les notes i facilitar la visió del detall. La lletra petita d'un concert esperat durant més de dues dècades per diverses generacions de fans que en el seu dia van tenir el trio format per Sting, Andy Summer i Stewart Copeland com el seu grup de referència.

Com que es tractava dels Police, la gent els va rebre amb les mans enlaire. Més adient impossible. Amb samarreta blanca sense mànigues d'escot generós i texans, Sting va demanar en castellà "canta conmigo" un parell de cops seguits. La primera, abans d'interpretar Synchronicity II i, més endavant, abans de presentar els seus col·legues de banda i posar-se a cantar Walking on the Moon. Començant d'aquesta manera tan impactant un dels èxits més importants de la seva carrera, no és estrany que fins i tot la lluna plena sortís del darrere del nuvolot negre on s'amagava per veure'ls tocar.

Bon nivell

El passeig per la lluna es va allargar pel mar de la tranquil·litat, corejat per un públic que encara semblava atònit, però que va espavilar, i com, amb Voices Inside My Head, les veus dins del cap, amb un solo espectacular de guitarra per part d'Andy Summers i amb la primera demostració de poder de Stewart Copeland, un home que toca la bateria amb guants de làtex i que és capaç de seguir quatre ritmes alhora, un per cada extremitat.

Amb aquest cop de força, els Police van deixar clar que no necessiten els grans hits per demostrar que per fer rock del bo s'ha de saber tocar. I això, a començaments del segle XXI, és més una classe magistral que una manera d'entendre la música.

Menys ritme

Però el xou va continuar. Sense decaure, esclar. Sense deixar el nivell. No toquen igual de ràpids que fa un quart de segle, el ritme s'ha rebaixat, però això no sembla afectar el resultat del concert. En realitat, no t'adones que el ritme imposat a Don't Stand so Close to Me està lleugerament alentit respecte a com sonava el 1983 al camp de futbol del Sant Andreu.

Però la veritat és que això no té gaire importància. I encara més si en acabat sonen Driven to Tears i Truth His Everybody, ja amb la lluna alliberada del tot, amb el clima escalfat i amb ganes de continuar escoltant rock. Música amb majúscules oferta per un trio capaç de donar més canya que la banda d'un regiment d'infanteria. I, per si encara no quedava prou clar, es van treure del barret una versió de Hole in my Life d'aquelles que no deixen indiferent, amb el detall d'incrustar-li frases d'una joia del funk contemporani com és Hit the Road Jack, un tema de Percy Mayfield que va popularitzar en el seu dia l'enyorat Ray Charles.

Més. La gent cridava demanant més. I fidels a la norma de no donar treva (tal com van deixar clar en les seves tres visites a Barcelona a començaments de la dècada dels 80), Sting i companyia van seguir l'espectacle amb Every Little Thing She Does Is Magic, que va acabar sent corejada pel públic. Una manera de participar en aquesta litúrgia nostàlgia.

Cap tema nou sona en aquest concert que tothom ja defineix com el de l'any, amb permís dels Rolling Stones, que van pujar al mateix escenari fa una mica més de dos mesos. Però centrem-nos en aquest setembre carregat de rock, pop i reggae blanc, per citar les tres potes en què es fonamenta la música dels Police.

Wrapped Around Your Finger va posar una mica de calma, temperant els ànims abans de tornar-los a posar al límit amb De Do Do Do De Da Da Da, que va ser acompanyada als cors amb les més de 50.000 goles que es van apuntar a la festa sense necessitat de saber idiomes. Avantatges de fer tornades per a tots els públics.

Públic entregat

A aquestes alçades de la pel·lícula entràvem a la recta final. A la recta final d'una òpera protagonitzada per tres homes que han sorprès el món amb la seva reunió. Invisible Sun va ser el següent astre que va brillar al repertori. Una peça de les últimes que van escriure com a grup, menys sonora i menys efectiva que les dues que van arribar a continuació: Walking In Your Footsteps i, en especial, Can't Stand Losing You, un dels reggaes temperats i blanquejats que Sting, Andy Summer i Stewart Copeland van incloure al seu primer disc i que ahir a la nit, després de demanar, "més fort, més fort", va tornar a ser cantada a plens pulmons per una massa de gent que ja estava completament entregada a la màgia de la banda. La bateria tronava al darrere de la guitarra i el baix. I la veu d'Sting es mantenia al seu nivell malgrat saltar i tocar sense treva. Aquests tres paios, quan volen, saben fer molt bé les coses.

Final apoteòsic

Què quedava al tinter? D'entrada Roxanne, sens dubte, la cançó que els va catapultar a la fama internacional. L'escenari de color vermell per recordar aquella prostituta parisenca que va inspirar Sting a escriure-la, la bateria marcant el ritme, la guitarra creant una cortina de fons i el baix piconant les ànimes dels presents com la tuneladora de l'AVE. La van allargar tot el que van poder. Sense problemes. No volien marxar així, i per això van estirar el tema com un xiclet, ara més fort, ara més lent, mentre la parròquia acompanyava el ritme picant de mans. Portàvem només una hora i mitja de concert i el comiat va ser ensordidor, d'aquells que et queden gravats al martell de les orelles. Als plafons lumínics destacava el símbol del seu últim disc, Sunchronicity. Per tranquil·litat de tothom, quedaven els dos bisos. Un formulisme ineludible que els Police van executar amb la coqueteria de deixar per al final King of Pain i So Lonely en la primera entrega. I Every Breath You Take i Next To You a la segona i final. Dues hores de rellotge, 120 minuts com a resultat de la suma d'esperar 22 anys a tornar a veure els Police. Una de les bandes més importants de tots els temps, que han tornat per la porta gran per celebrar trenta anys de la seva formació. Felicitats a ells i a tots els que ahir van assistir a aquesta reunió històrica. El futur de la reunió segueix sent una incògnita. Però ahir van deixar les coses clares. Són un dels més grans.