• Imprimir

El trio anglès arriba avui a l'Estadi Olímpic Lluís Companys en un concert que potser serà, si tot va bé, el millor de l'any i que també pot ser el millor en molt temps

Sting és The Police

Andreu Gomila

Primer concert de la gira de The Police, a Vancouver (Canadà)
JEFF VINNICK / AFP

Les 55.000 entrades per al concert d'avui de The Police a l'Estadi Olímpic Lluís Companys es van vendre en nou hores. Expectativa n'hi havia. I n'hi ha... Per fi ha arribat el dia per a tots aquells que van créixer amb unes cançons i que, potser, sempre havien somiat de veure Sting, Stewart Copeland i Andy Summers dalt d'un escenari, ja que no van poder gaudir dels tres xous que van fer a Catalunya, ben jovenets, a principis dels anys 80 del segle passat. Porten molts mesos de gira, des del 27 de maig, però tot indica que estan en plena forma -Sting els té a ratlla a la seva mansió de la Toscana, amb règim especial i molt d'exercici-. I és que el concert d'aquest vespre serà tota una fita, potser de l'any, potser de la dècada.

En tots els concerts que The Police ha portat a terme fins ara, el trio hi ha deixat la pell. Toquen al voltant de 22 temes, en unes dues hores de xou auster, sense gaires artificis. Es podran sentir temes mítics del trio com Roxanne, Message in a Bottle, Every Breath you Take i, per què no, Next to You, un dels seus temes més rockers que va tancar el concert de Vancouver, el primer d'aquesta Reunion Tour.

Arranjaments

S'ha de dir que moltes d'aquestes cançons han patit variacions. Synchronicity II, per exemple, té una guitarra més lenta i nous acords. El mateix li passa a Truth Hits Everybody, concebuda a imatge del punk que sonava arreu aquella tardor de 1978, quan van treure el seu primer disc, Outlandos d'Amour. Ells no ho van ser mai, de punks, però es van deixar influir pel corrent que dominava l'escena anglesa d'aleshores. Ni es drogaven, ni bevien com cosacs, ni destrossaven els escenaris, tot i anar amb el cabell ben oxigenat.

Però si hi ha una cosa que no ha canviat gens en la banda és el lideratge de Sting. Ell és The Police. Guia el grup des dels dos extrems, amb la seva veu, de timbre agut i rovellat, i el seu baix. Les seves cançons són, de fet, la clau de l'èxit de la banda. A més, s'ha mantingut en primera línia des d'aleshores, amb una carrera en solitari tan exitosa que fins i tot ha venut una pila de discos del seu darrer àlbum, Songs From the Labyrinth, en el qual interpreta amb el llaüt cançons de John Dowland, autor elisabetià dels segles XVI i XVII.

Damunt l'escenari, Sting només ofereix una mica de protagonisme als seus companys quan els permet fer algun solo. No fos cas que el guitarra Summers o el bateria Copeland pensessin que això de la trobada 21 anys després de partir peres només havia de beneficiar el frontman. Ells dos també han gaudit d'una carrera en solitari. Copeland s'ha guanyat un nom component la banda sonora de diverses pel·lícules, com Wall Street, Nueve semanas y media, Very Bad Things o Fuera de límites. També és el responsable del film Everyone Stares: The Police Inside Out, el documental sobre la banda que va presentar al festival de Sundance del 2006. Summers, per la seva banda, ha fet camí en el món del jazz. Ja abans del trencament de Police havia gravat dos discos amb el gran Robert Fripp. Més tard, cal destacar Green Chimneys: The Music of Thelonious Monk.

Més de 200 milions

The Police és, sens dubte, un dels grups més importants de finals del segle XX. I Sting, un dels músics més intel·ligents que ha produït el show business. És dels anglesos més rics. I s'espera que la banda s'embutxaqui amb la gira més de 200 milions d'euros. A Nord-amèrica, on van tocar del 27 de juliol al 5 d'agost, han recaptat uns 100 milions. I a tot el món hauran venut milions d'entrades. Quan es va anunciar la gira, van col·locar-ne 1,7 milions en poques hores. The Police va de rècord en rècord. Ni Genesis, ni els Eagles, ni Van Halen, ni cap de les bandes que s'han tornat a ajuntar en aquest any de revivals els arriben a la sola de les sabates. Només són comparables als Rolling Stones, els quals, per cert, toquen plegats de manera gairebé ininterrompuda des de fa més de 40 anys. I a U2, que, fills de la mateixa època, una mica més tardans, continuen al peu del canó sense haver tirat mai la tovallola.

The Police van treure cinc discos en cinc anys, de 1978 a 1983. I són un mite que encara volta pel món i no fan pena, com altres que s'han tornat a trobar. Pensem en els Sex Pistols sense Sid Vicious, per exemple.