• Imprimir

Entrevista: Albert Reguant El director del programa de TVC 'Planeta Música' (33) defensa la vigència de les músiques del món

"Es pot arribar al món i no perdre la identitat"

Òscar Montferrer

Albert Reguant es fa càrrec de la direcció del programa de Televisió de Catalunya 'Planeta Música'.
RUTH MARIGOT

La música té mala peça al teler de la televisió: només compten amb una presència garantida i raonablement sostinguda els productes que elaboren les grans multinacionals de la cosa sonora. En paral·lel, fent feina de formiga, hi ha els programes petits, que parlen d'altres músiques i de compositors i intèrprets que tenen poc a veure amb la comercialitat a gran escala. Planeta Música, que viu al 33, és un d'aquests programes i es dedica -el nom sí que fa la cosa- a les músiques del món, la world music dels cosmopolites, sense oblidar que Catalunya també forma part del món.

Ara estan treballant en la nova temporada de Planeta Música.

Sí, les edicions noves que estem enregistrant i editant arribaran a la pantalla al desembre, i ara s'emeten repeticions d'edicions de la primera temporada.

Es mantindran les línies generals i l'herència de l'Hidrogen, l'antecessor directe?

Aquesta nova temporada, que tindrà tretze edicions, no farà tanta atenció als concerts dels grups de fora i, a canvi, intensificarà el seguiment de les propostes de les formacions catalanes, que ja tenien una presència destacada. A més, s'adoptarà el format monogràfic i, un cop al mes, es farà una edició més curta dedicada al top ten de les músiques del món.

Els top ten també han arribat a aquest gènere musical?

El llistat dels temes més destacats en l'àmbit de les noves músiques sorgeix d'una organització internacional, la World Music Charts Europe (WMCE), en què hi ha periodistes radiofònics especialitzats, jo entre ells.

Tot i que el seu programa sigui televisiu.

Bé, d'una banda, la meva relació amb aquesta organització europea comença l'any 1995 i, a través d'això, Televisió de Catalunya (TVC) ha estat representada en tots els congressos internacionals que s'han dut a terme. De l'altra, quan feia l'Hidrogen, que va començar el 1992 al 33, el programa també tenia una versió a Catalunya Ràdio.

Les sinergies empresarials entre la televisió i la ràdio públiques de Catalunya sembla que ara no han funcionat.

En aquest cas, sigui per una cosa o per una altra, els que en surten perjudicats són els artistes de Catalunya, perquè a través de la xarxa de ràdios que formen part de la WMCE hi ha una activitat de difusió que ajuda a promocionar els músics fora dels seu àmbit original: hi ha intercanvis de concerts enregistrats, d'àlbums, d'agendes de concerts, d'entrevistes amb els músics, hi ha invitacions a trobades internacionals... Tot això manté amb vida les creacions i els creadors i, si no hi estàs ficat, t'ho perds.

La WMCE és una via important de difusió, doncs.

Sí, i, a més, cal tenir en compte que la WMCE està associada a la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que, al seu torn, és una plataforma de promoció potent perquè està formada per bona part dels ens de ràdio i de televisió públics d'Europa. I la WMCE també organitza congressos anuals en què prenen part més de tres mil periodistes d'arreu del món.

Si es té en compte que les músiques del món no tenen el protagonisme comercial que sí que tenen altres gèneres, programes com ara Planeta Música o, en el seu moment, Hidrogen, han de veure's com fenòmens estranys.

Les músiques del món, de mica en mica, han crescut en importància, consistència i varietat i, sense caure en l'exageració, es pot considerar que tenen un lloc propi. Fins i tot la música més comercial n'agafa coses per compensar el seu propi estancament i la seva manca d'originalitat.

Però tot i això, segueixen sent minoritàries.

Sí, i per això s'agraeix la sensibilitat que ha mostrat TVC durant molt de temps, perquè ha mantingut obertes les portes que permeten l'entrada a Catalunya d'aquestes músiques i perquè ha promogut programes específics -Espais naturals de Catalunya, una sèrie amb entitat pròpia associada a Hidrogen- i ha llançat compactes amb els músics catalans i les seves composicions com a únics protagonistes.

Les músiques del món són la banda sonora de la globalització?

D'una certa globalització, potser. D'una certa manera d'entendre i d'interpretar el món. El que és segur és que no són la banda sonora de la globalització salvatge, en cap cas. Aquesta manera de fer música és una mostra que allò que és local pot ser absolutament universal i que es pot arribar a tot el món sense perdre ni gota de la pròpia identitat. Això, els catalans ho hem d'entendre i, també, fer-ho servir com a referència en molts altres àmbits.

Catalunya no ho entén?

Hauríem de mirar més lluny i amb més intenció.