• Imprimir
• Enviar

La directora de Televisió de Catalunya apel·la a "la responsabilitat, el rigor i l'honradesa" dels periodistes en plena crisi dels mitjans de comunicació

"No perdem els principis ni els somnis!"

Mònica Terribas

Terribas va rebre de mans del president del Parlament, Ernest Benach, un quadre original de Joan Pere Viladecans
AVUI

Rebre el 2n premi Quim Regàs de periodisme, per decisió de companys de professió, significa per a mi una responsabilitat, més que no pas un reconeixement. La responsabilitat d'estar a l'alçada del Quim i del Ramon Besa.

Vaig tenir ocasió de conèixer en Quim gràcies a un altre gran professional, en Joaquim M. Puyal, a l'etapa en què jo formava part del que ell anomenava el "Barça Atlètic", un grup d'aprenents de periodista que col·laboràvem a La vida en un xip i el concurs Tres pics i repicó. En Quim formava part del consell assessor del debat, i duia les seves reflexions i propostes puntualment. Era discret i honrat, no mirava mai d'imposar les seves opinions -tampoc hauria pogut?!-, però les exposava amb convenciment i de manera raonada. En Ramon, quan va rebre el 1r premi Quim Regàs, en va fer la glossa que mereixia i seria una pretensió imperdonable mirar d'afegir-hi res més. Però rebre un guardó que duu el seu nom me'l farà una mica meu per sempre i em trasllada la responsabilitat de mantenir els seus principis professionals. En Ramon i jo, crec, compartim devocions per les mateixes persones i un respecte absolut per aquells qui lluiten per fer les coses amb els seus propis criteris. Compartir amb ell, immerescudament, la segona línia d'aquest premi Quim Regàs afegeix pes a la responsabilitat que sento.

La responsabilitat prové de rebre aquest premi precisament ara. Som a la primavera del 2009, des de fa un any em pregunto si es pot contribuir al periodisme des de la direcció d'una televisió pública, si puc ser útil als meus companys i a la societat, si posar-me al capdavant d'aquest vaixell en un moment econòmicament tan complex, i en una etapa de transformació de l'entorn audiovisual tan significativa, em permetrà mantenir el nord, defensar els principis professionals fins al final, malgrat que inevitablement em canviï la perspectiva.

Fer bon periodisme

Que un grup de companys de professió una nit em truqués per notificar-me aquest premi em va fer més il·lusió que cap altra cosa, perquè, venint del grup de professionals que ho havien decidit, vaig entendre que el premi era un missatge. No era un reconeixement, no era un punt i a part, no era un regal benintencionat, era un advertiment, un toc d'alerta. Amb el premi Quim Regàs, els meus companys em deien: "Mònica, alerta, no perdis la perspectiva, ets aquí per fer bon periodisme, per fer bona comunicació, per servir de manera honrada, apassionada i creativa aquesta professió, no per res més. No oblidis això". Vull interpretar així aquest premi i l'agraeixo de cor perquè em regala a partir d'ara la vigilància d'aquest jurat que tant admiro i respecto.

Aquí al Parlament, on es va generar la llei que regeix en aquesta etapa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, és més necessari que mai advertir que els principis professionals i les raons de lògica empresarial no sempre regeixen les decisions que es prenen en el nostre entorn. Els interessos dels grups mediàtics i les pressions interessades, polítiques o no, encara estan massa presents en el dia a dia. És més important que mai que aquells qui ocupem en aquests moments llocs de més o menys responsabilitat en els mitjans tinguem clar que no renunciarem als principis professionals, a les nostres obligacions socials i a la nostra devoció a un ofici que vol ajudar els altres a entendre el món. Ja fa massa temps que companys nostres, teòrics o no, adverteixen dels perills que amenacen el nostre ofici en mans dels interessos econòmics i polítics. I així anem, qui dia factura, any empeny?, qui permet ingressos, emmudeix la crítica?, qui reporta guanys o falses exclusives, es guanya una glòria de titular que cada dia està més lluny de la investigació i de les autèntiques raons del perquè de les coses. I tanquem els ulls. Però ja no tenim més temps per mantenir aquesta actitud.

La possibilitat de fer

Quan fa un any consultava als amics si havia de deixar la feina que em feia feliç per assumir la direcció de la nostra televisió, hi va haver una persona que em va dir: "Si no ho fas, no podràs canviar les coses que creus que poden millorar". Tenia raó, malgrat totes les renúncies que això ha suposat. Tenir la possibilitat de fer, i decidir no fer, és una irresponsabilitat. Si mirem de canviar el que no ens agrada, és possible que no ens en sortim o que ho fem en la direcció que no toca, però mai no ens podrem retreure que no hem lluitat per millorar les coses per als qui vénen al darrere. Vivim en un món en què pensem abans en nosaltres que en la societat com a col·lectiu i és aquesta absència de sentit col·lectiu la que està empobrint la vida política, social, econòmica i mediàtica. Les individualitats s'esgoten en si mateixes i només duen a tenir els egos més incontrolables. La meva àvia deia: "Que Déu ens doni cinc minuts més de seny que de salut?". En aquest ofici, molts de nosaltres perdem el seny dècades abans que la salut. Malauradament, en Quim va ser l'excepció?

És la nostra responsabilitat no permetre que el talent s'esfumi, no permetre que s'aprofitin les circumstàncies econòmiques per debilitar la força del nostre ofici, no permetre que els somnis quedin sotmesos als comptes de resultats. No podem mirar cap a una altra banda quan veiem que els grups de comunicació sotmeten el nostre ofici a precarietats intolerables per fer més guanys. Ara són temps complicats per a tots, per als qui han arriscat els seus diners a les empreses i per als qui hi treballem per fer-les fortes i ambicioses. Tots hi haurem de sacrificar alguna cosa. Però no deixem que el que se'n vagi muntanya avall sigui la capacitat de creure en el periodisme com a eina de cohesió social i creixement col·lectiu. Aquest principi de servei ha de regir la nostra activitat, sigui quina sigui la titularitat del mitjà per al qual treballem. Mitjans públics forts

I per això és tan essencial mantenir forts els mitjans públics al costat d'una saludable indústria audiovisual privada. La tradició d'anys de servei públic a la ràdio i la televisió ha marcat un camí d'exigència i compromís amb la nostra societat. Les televisions privades voldrien que el pes del sector públic disminuís: ara que pinten bastos en l'explotació dels seus negocis els toca menys a repartir i els fem nosa. Potser podran convèncer un govern, però estem convençuts que els representants de tots els partits polítics no cediran a les pressions d'uns grups no sempre compromesos amb l'atenció a la diversitat, els horaris protegits, la llengua i la cultura catalanes, i que poques vegades s'han plantejat el perquè de les seves graelles més enllà de l'audiència. El servei públic, adequadament monitoritzat per les nostres institucions, com el Parlament, garanteix que la ciutadania rebi propostes equilibrades, plurals i competitives per mantenir-nos com a referents triats pels ciutadans. Els periodistes ens podem comprometre amb els projectes, però necessitem que els polítics es comprometin en la preservació d'aquests espais que ens permeten treballar amb garanties al servei de la gent, i que ens demostrin que els preocupen els continguts més enllà de les informacions sobre les seves accions de govern o els seus partits.

Ara bé, a la nostra professió li cal autocrítica. Hem de ser capaços de revisar el que fem, d'admetre que ens equivoquem. La nostra credibilitat es construeix quan rectifiquem els nostres errors. I aquí sí que tots plegats hem de millorar la nostra autoexigència. Sovint ens adormim pensant que uns bons resultats, un diari molt llegit o un programa molt vist o molt escoltat és garantia de bon periodisme. I francament, tots sabem que conduir la societat a través de l'estómac i la demagògia és relativament senzill.

Una altra responsabilitat és traslladar idees i criteris, traslladar l'ofici a les generacions que ara ja han d'assumir, al nostre costat o davant nostre, les decisions. Ells són fills d'una generació que ha viscut immersa en un entorn de competitivitat i carrera d'obstacles cap al que se suposa que és l'èxit professional. Hem de ser conscients de la feina que hem de fer traspassant aquests principis d'insubornabilitat i rigor als periodistes i professionals de la comunicació més joves. Hi ha qui diu que a les aules de les universitats no es pot aprendre periodisme. Potser no tot, però reflexionar i aprendre a discriminar, a prioritzar, a distingir i a analitzar són graons imprescindibles per després saltar amb garanties als mitjans amb el cap ben moblat.

Els qui el coneixien millor que jo diuen que en Quim era apassionat. La passió és una condició imprescindible en l'entorn on ens movem. La passió de creure en el que fem, i creure que el que fem serveix per a alguna cosa més que per pagar la hipoteca. La passió per defensar les nostres idees i aprendre a sacrificar-les amb la mateixa passió quan les dels altres són millors que les nostres. A renunciar apassionadament, que també costa, quan hem ficat la banya i ens hem equivocat.

Però tot això no és possible si els professionals no ens fem costat i ens blindem davant de les dinàmiques no sempre generoses amb aquesta passió, aquesta radical adhesió als principis del rigor i la creativitat. Les enveges i les mesquineses també contaminen aquest ofici, on vivim més pendents del que fan els altres que no pas del que som capaços de fer. Som poc generosos amb el reconeixement de les victòries alienes i no ens cal fer cap esforç per sospitar que hi ha conspiracions i influències dels uns i els altres, abans que reconèixer encerts i agrair una iniciativa que no ens beneficia directament. Ser els primers, els líders, els qui més venen o als qui més miren, no ens fa els millors. Quan les coses van bé, en termes quantitatius, és quan hem de mirar endavant i plantejar-nos el futur, perquè com em recorden sempre els qui m'estimen, vindran temps pitjors. Que aquests temps ens atrapin amb la tranquil·litat d'haver defensat el que creiem al costat dels qui comparteixin amb nosaltres la passió per aquest ofici, fet amb rigor, amb imaginació, amb criteri, amb honradesa i al servei de la nostra societat.

(Aquest text és un extracte del discurs que la directora de TVC va pronunciar al Parlament de Catalunya el 2 de juny en rebre el 2n premi Quim Regàs de periodisme)