• Imprimir

Quadern de ciutat

Lloguers i poca vergonya

A la ciutat de Barcelona, la crisi ha empès molts possibles compradors a desestimar la hipoteca i acudir al mercat de lloguer

Lluís-Anton Baulenas

Un vianant mira els cartells que anuncien un pis de lloguer a Barcelona
AVUI

Fa pocs dies es va publicar una estadística més que comparava Barcelona amb altres ciutats del món pel que fa als lloguers. El fons de la qüestió era que, si bé gràcies a la fortalesa de l'euro Manhattan i Londres eren més accessibles, això no implicava que deixessin de ser massa cares per a un barceloní. El problema és que, com sempre, fins a l'avorriment, aquestes estadístiques no tenien en compte el poder adquisitiu. Altrament haurien descobert, un cop més, que proporcionalment, a Barcelona, els preus del lloguer dels pisos eren altíssims, gairebé tant com a les capitals esmentades.

A Barcelona, la crisi ha empès molts possibles compradors a desestimar la hipoteca i acudir al mercat de lloguer. Però curiosament, i això és una evidència esfereïdora, la ciutat està literalment farcida, tatxonada, d'anuncis de pisos que es lloguen. Alguna cosa no quadra. Aquí, la llei de l'oferta i la demanda falla: molts que ofereixen i molts que demanen, la cosa hauria de funcionar, doncs. I això no és així. Per què? Primera causa, l'augment de les precaucions suplementàries que, davant la indefensió existent, adopten els propietaris. Són precaucions mai no vistes, però, insistim, comprensibles: obligació de formalitzar assegurances, obligació de pagar les despeses comunitàries o, la més usual, allargar fins a l'absurd la demanda de les quantitats de les fiances. Amb aquest plantejament, molts possibles llogaters ja es fan enrere. I el propietari prefereix no llogar, si no té plena seguretat.

Segona causa: l'actitud rapinyaire de molts propietaris, semblant a la que van tenir fins fa quatre dies els que volien enriquir-se venent-se l'habitatge. Gent que havia comprat un pis a Nou Barris per 100.000 euros, vuit anys més tard trobava absurd no vendre'l per menys de 300.000.

Amb els propietaris de lloguer, la rapinya, la cobdícia, es manifesta oferint pisos infames a preus intolerables. Aquest fet, tal com passava amb les vendes, s'agreuja com més petit és el pis (en proporció, són més cars i pitjors). Sembla ben bé que, sigui la merda que sigui (i perdoneu-me l'expressió), si no se'n demanen 800, 900 o 1.000 euros mensuals, passes per imbècil. Per aquest preu, avui, a Barcelona, sovint trobes pisos vells, sense reformar, en mal estat, i que, de vegades, fins i tot incompleixen les mínimes normes d'higiene, amb veritables zulos cecs on (segons diuen els comercials) si hi pots encaixar un llit individual ja es pot considerar habitació.

Això, no cal dir-ho, salvant honorables excepcions, que n'hi ha.

Ho veieu? No era tan difícil d'explicar: milers de pisos per llogar, milers de persones que en necessiten. I tant els uns com els altres amb un pam de nas.

Vivim temps estranys. I fa una mica de por.