• Imprimir

Urbanisme

Premi per a la posteritat

ÈXIT · Dels 30 edificis premiats per l'Ajuntament del 1899 al 1930 en queden 26 MASSACRE · En canvi dels locals comercials guardonats només en queden quatre RECERCA · La historiadora Maria Ojuel ha investigat sobre aquests guardons XIX · Barcelona liderava la revifada després del desastre del 1898

Maria Favà

La casa Pérez Samanillo, avui Círculo Ecuestre, amb la placa a la façana
MARIGOT/ SANS

Casa Calvet de Gaudí, la Torre de les Aigües del Tibidabo de Josep Amargós, la Casa Lleó Morera i el Palau de la Música de Domènech i Montaner, la fàbrica Casaramona de Puig i Cadafalch, els magatzems Jorba (avui Corte Inglés) d'Arnau Calvet o la fàbrica Myrurgia de Puig Cairalt ja van ser edificis admirats quan es van inaugurar. Un jurat format per professionals i beneït per l'Ajuntament els va considerar les millors cases de l'any i perquè en quedés memòria se'ls va afixar una placa a la façana que la majoria han conservat. Dels trenta edificis premiats entre els anys 1899 al 1930, només quatre han anat a terra i la resta s'han conservat, la majoria en bones condicions.

No han tingut tanta sort els locals comercials que es va començar a premiar el 1902. Del total de 26 que van rebre el guardó, només se'n conserven quatre i amb força modificacions: la Fonda Espanya, la parada modernista d'Antònia Giralt del mercat de Sant Antoni, la joieria i rellotgeria El Regulador i l'establiment-basar Damians (després magatzems El Siglo i ara C&A). La investigació sobre el destí d'aquests edificis i locals comercials és l'objecte d'un treball de recerca que ha fet la historiadora i professora d'institut Maria Ojuel.

El concurs per premiar els millors edificis de l'any va néixer impulsat per l'Ajuntament durant la breu alcaldia del Dr. Robert i amb el suport de l'associació professional d'arquitectes, que, a més de formar part del jurat, va actuar com a òrgan de difusió dels premis a través dels seus anuaris. Ojuel constata que es comença premiant cases de l'Eixample però que ben aviat també són presents les construccions aixecades en els municipis agregats. L'autora afirma que els premis "són simptomàtics de l'esperit regeneracionista de l'època" i en un moment que Barcelona marca camí en l'arquitectura i per extensió també ho fa "el model català en la necessària modernització econòmica, política i cultural de l'Estat" després del desastre del 1898.

Higiene estètica

El concurs, que té "una clara vocació d'higiene estètica", no es fixa només en l'exterior, les façanes, sinó que té molt en compte els usos futurs de l'edifici i com s'han resolt aquestes necessitats. Ojuel ha comptat que menys de la meitat dels premis són per a habitatges i que en canvi hi ha molts edificis de serveis i industrials. I posa com a exemple la Torre de les Aigües del Tibidabo, que no va ser guardonada per les seves característiques artístiques sinó per les seves virtuts funcionals i constructives.

També es van premiar edificis pel fet de ser iniciatives de caràcter social com l'Hospital de Sant Pau, les cases barates per a obrers o la Protecció de la Infància del Poblenou. Aquest últim és un dels quatre desapareguts. El van enderrocar a finals dels seixanta i ara en el solar hi ha un institut. Pel que fa a les cases barates, que estaven promogudes per la caixa d'estalvis, se sap que se'n van construir a Horta, Sant Andreu i Vallcarca, però l'autora encara no les ha localitzat. Per l'altre extrem també es van premiar residències unifamiliars luxoses, xalets, hotels com el Ritz i grans magatzems com Can Jorba.

Els més guardonats

L'autora constata que els premis són coetanis al desenvolupament del modernisme però es guardonen els exemples més moderats que usen l'ornamentació de forma "no gratuïta". Enric Sagnier va ser guardonat cinc vegades (Casa Juncadella, l'Institut de Protecció a la Infància -ambdós desapareguts-, la Caixa de Pensions, la Casa d'Ignasi Coll, que es conserven) i encara un sisè premi va recaure en el seu fill, Josep Maria Sagnier. Domènech i Montaner va rebre tres guardons. Gaudí va ser premiat en la primera edició per la casa Calvet del carrer Casp, però després "va quedar relegat, ja que probablement, pel gust oficial que representa el concurs, la proposta gaudiniana no era un model a seguir", explica la historiadora.