• Imprimir

Els reptes de l'educació (III)

Entre d'altres, dos reptes

Jaume Cela

L'educació requereix tecnologia i un ritme pausat d'implantació dels canvis
CRISTINA FORÈS

Si hagués de trobar una metàfora per explicar la societat actual, triaria les muntanyes russes, aquells vagons que circulen a una gran velocitat i ara pugen i ara baixen.

Les institucions educatives són un d'aquests vagons i cal recordar que sotmetre el temps educatiu als ritmes vertiginosos de la imatge triada no és l'opció més convenient. La velocitat s'ha convertit en un valor. Però el cas és que si parlem d'educació el que necessitem són ritmes pausats, diferenciats, perquè educar comporta disposar de temps per atendre les necessitats de l'altre, de qui som responsables. L'educació requereix ritmes que ens permetin contemplar el paisatge i construir narratives llargues.

Dins d'aquest context que dificulta l'acció educativa vull concretar breument dos reptes vistos des del món de l'escola.

El primer és prendre consciència de com des de cada centre educatiu acollim les criatures, que és una altra manera de dir com tractem la diferència. El segon repte és què ens cal per potenciar els llaços que relacionen el món de la universitat amb el de les escoles.

Del primer repte hi ha dos elements que vull destacar. Hem d'acollir la singularitat de cada persona que arriba al sistema educatiu, sigui en el tram que sigui, confiant que trobarà unes persones que l'ajudaran a créixer. Acollim la singularitat, el rostre, la història, la mirada de l'altre i, per tant, hem de mirar de diversificar les maneres d'ensenyar perquè tots podem aprendre, però aprenem de maneres diferents. Ens cal, a més a més, vigilar perquè cap diferència esdevingui una desigualtat.

Ara bé, cada persona és portadora d'una cultura determinada i aquesta diferència també és acollida, però, de manera crítica. En el context tan afortunat que dóna l'existència d'una escolaritat obligatòria, cada centre educatiu és un bon lloc per mostrar el món, per mostrar-ne les diferents interpretacions -els adults el representem davant les noves generacions- i per crear un ambient que ens permeti compartir-ne les lectures i viure i conviure amb les cotes màximes d'autonomia i de responsabilitat.

D'aquest primer repte sorgeix la necessitat d'equips docents amb capacitat de treballar en equip, equips integrats per individualitats ben formades i il·lusionades, capaces d'impulsar projectes al servei de les necessitats concretes dels seus i de les seves alumnes i capaços d'establir complicitats amb les famílies i oberts a l'entorn.

El segon repte em porta a afirmar que la formació inicial hauria de ser encara més una responsabilitat compartida, perquè no és clar que la formació inicial s'acabi quan es deixa la universitat. Hi ha qui s'entesta a dividir el món en dues parts. D'una banda, la universitat i la teoria, d'una altra, l'escola i la pràctica. Però les coses, quan ens referim a maneres de promoure sabers i competències, són més complexes, per la senzilla raó que no es pot analitzar cap actuació a l'aula sense valorar els sabers que implica, ni es poden produir sabers sense tenir en compte les condicions concretes de l'exercici d'ensenyant. Una explicació teòrica no pot deixar en terreny invisible allò que vol mostrar. Ni la pràctica es caracteritza per una manca de teoria (implícita o explícita), ni la teoria es pot considerar un terreny aïllat on es generen les certeses. Per això és molt important l'entrada al sistema amb un "bon acompanyament".

Exigir a l'opinió pública un coneixement més complet de la realitat educativa ajudaria a situar millor els problemes i les solucions que hem d'aconseguir trobar entre tots.