• Imprimir

Els reptes de l'educació (I)

Escola i societat

Ricard Aymerich

Nens de primer d'ESO el primer dia de classe a l'institut
XAVIER BERTRAL

Acomençaments dels noranta descrivíem, amb l'expressió "escola i societat", un dels principals reptes educatius: o bé hi havia una implicació més gran dels agents educatius externs a la institució escolar -i aquesta s'obria a la realitat i l'existència d'aquests agents- o bé veuríem clarament minvats els resultats de la nostra acció educativa amb els alumnes. Amb "escola i societat" podem continuar descrivint aquests reptes, avui.

Els signants del Pacte Nacional per l'Educació podem partir de l'escenari comú de coresponsabilitats que, fa dos anys llargs, vam posar-nos administracions i entitats representatives de la comunitat educativa. Responsabilitats compartides per Generalitat, ens locals i titulars de centres, pares, mares, professors i estudiants... per fer possible un servei públic educatiu de qualitat en què tots els centres sostinguts amb recursos públics treballen per l'equitat, una nova cultura professional que prioritza l'atenció als drets dels infants i joves i basada en una millor formació inicial, i una nova cultura de centre basada en el compromís envers un projecte educatiu col·lectiu, que -també- dóna sentit a la seva organització, al seu projecte de gestió, a la participació i convivència de tota la seva comunitat educativa i a la intervenció que l'administració fa en el centre.

Un concepte d'educació que abasta -també i per fi- tot el que educativament és rellevant a l'entorn de l'escola. Una millor homologació de les condicions laborals dels professionals que treballen en sectors o etapes diferents, basada en els principis de mèrit i transparència en l'accés als llocs de treball. I un increment de la inversió educativa que s'adigui més als objectius de qualitat i d'equitat que volem per a la nostra escola. Aquests compromisos, dos anys i mig després, continuen sent l'eix dels reptes que el nostre país té en educació.

Però hi ha també altres aspectes quotidians que han de canviar força. L'administració educativa ha de ser sentida com un titular i un dispensador de serveis més eficient i coordinat i molt més proper als centres, als mestres, als alumnes i a les famílies del que ho és ara per ara. Si el projecte de llei d'educació que tramita el Parlament té, en l'avaluació, un dels seus paradigmes de canvi, el grau de confiança entre aquests agents del sistema escolar i els elements que fan possible la seva empatia han de ser objecte prioritari d'aquesta avaluació.

I cal un acord social que de veritat faci, de l'educació, una prioritat. Això vol dir desemmascarar els falsos salvadors que només fan servir els temes educatius com a diana dels seus trets-retrets buits de solucions viables, sobrecarregats de crítica destructiva i sense rastre de coresponsabilitat assumida. Aquest acord social, que pot agafar de base el que vam subscriure fa dos anys i mig les entitats del Pacte, vol dir que partits polítics, mitjans de comunicació, associacions, fundacions i entitats que es mouen a l'entorn de l'educació fan, d'aquesta, una causa comuna i desterren tota idea d'aprofitar-se'n per motius partidistes, corporatius o oportunistes. A Catalunya això és possible, en contrast amb les escasses possibilitats que un propòsit com aquest tindria en comunitats veïnes on no hi ha -per exemple- un precedent de gran acord sectorial. Ara que s'estan jugant les cartes veritablement decisives per als reptes que tenim plantejats, jugarem a derrotar el contrari o a sumar punts?