• Imprimir
• Enviar

Religió

De Koilkuntla al Vallés

VIATGE · Un sacerdot nascut a l'Índia, rector de les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera RECORREGUT · Fa set anys que va ser ordenat a Barcelona

Maria Llongueras

Chukka s'acomiada dels feligresos de Santa Maria de Palautordera al final de la missa
TONI VILCHES / CLICK ART PHOTO

"Jo vull ser com el capellà blanc", i en acabar de dir-ho repicaren les campanes del poble de Koilkuntla. Tenia set anys i era cristià. En Prakash Chukka, nascut en un poble de l'Índia i de casta baixa, ja ho tenia clar. El toc de campanes en pronunciar el que seria la seva vocació es va convertir en un senyal. Tot i que el camí no ha estat gens fàcil. Atès que no era de casta alta, ja no era ben rebut en seminaris o diòcesis de l'Índia. Per això, va haver d'emprendre un viatge llarg cap a Europa i, només aleshores, va obtenir el reconeixement dels de dalt: "Com canvia el fet d'estar o no a Europa", reconeix Prakash amb un toc de suspicàcia. Trepitjar Catalunya li va fer conèixer una nova cultura, antagònica a la del seu poble.

Els sacerdots de l'Índia s'oposaven a la idea d'igualtat: o ets de casta alta, o automàticament passes a ser "la resta". Aquest va ser, segons ells, l'error d'en Prakash, haver nascut en una divisió social inferior a la seva. Per això, va haver de recórrer congregacions i seminaris de l'Índia per apropar-se "al seu capellà blanc", però un cop era dins, ja fos per la mà dòcil dels capellans de casta alta o bé per problemes interns de la congregació, havia de marxar i buscar un altre destí. L'exasperant situació va desencadenar un viatge a Itàlia per fer el noviciat, deixant enrere família i país.

Però s'iniciava un altra vida per a en Prakash. "Allí vaig conèixer la cultura occidental. Dones que caminen soles i sense por, nens que creixen sols i, paradoxalment, la pèrdua del concepte de família".

Itàlia fou el tret de sortida, però després va trepitjar Catalunya i va aparèixer la seva crisi vocacional: ser sacerdot diocesà i estar al costat de la gent, d'acord; però, com ajudar-los si no coneixia aquesta societat? La comunitat eclesiàstica de Teià, on aleshores estava destinat, va preveure que aquest xicot de 22 anys podia ser un problema a llarg termini. "Es pensaven que em desviaria del camí en voler conèixer massa coses; la comunitat ja no m'escoltava, vaig adonar-me que la gent senzilla era més comprensiva que no els tradicionals catòlics".

A partir d'aleshores va decidir seguir endavant i guanyar aquells que no creien en ell. Com? "Als matins estudiava teologia, a les tardes feia de jardiner, i els caps de setmana treballava al Pans&Company". Tot s'hi valia per, finalment, l'any 2000 ser ordenat sacerdot a la catedral de Barcelona, i, actualment, ser un sacerdot del bisbat de Terrassa i el rector de les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera.

L'idioma no va suposar un sobreesforç per a en Prakash. "M'agrada que si algú ve al meu país parli el meu idioma, jo sentia la necessitat d'apropar-me al poble català i hi vaig posar tots els meus recursos. El primer era comunicar-me amb ells". Ell prové d'un país on es parlen 19 idiomes diferents, per això, entenia el que suposava la convivència entre diferents llengües i sabia que la millor manera d'apropar-se a la gent era coneixent el país. "La primera impressió dels catalans devia ser: un sacerdot de l'Índia aquí? Però els primers que em van donar la mà quan vaig arribar van ser ells", reconeix Prakash amb un somriure esblanqueït.