• Imprimir

LLIR ENTRE CARDS

El verí de la literatura

Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com

Anava a dinar sol i m'he aturat en una llibreria i he trobat Tots els contes de Mercè Rodoreda. Anava a dinar sol en un restaurant italià bastant lleig però que m'agraden els espaguetis que hi preparen. Eren quarts de 2 i he obert el llibre per la pàgina 192, que és on hi ha el primer conte que vaig llegir de la Mercè Rodoreda: va ser gràcies a una altra Mercè, la Mercè Torres, la meva professora de literatura. Aquella paret, aquella mimosa. A les 2 Mercès els agradaven molt les mimoses, i quan la Mercè professora va haver-se d'operar del càncer que finalment se l'endugué, els alumnes del curs l'anaren a veure amb un ram d'aquestes flors. Tot i que ja era l'hora de dinar m'he assegut en un banc per acabar de llegir el conte. Després n'he llegit un altre, La meva Cristina, i després un altre, Pluja, i un altre, Semblava de seda, i ja no recordo cap altre títol concret perquè els he llegit tots, i m'ha passat l'hora de dinar i la gana. No em passen gaire sovint, ni l'hora de dinar ni la gana. Tampoc no em passa quasi mai llegir un llibre tot d'una, i menys encara en un banc del carrer. Però en aquests contes he recordat per què escric, per què escriure és la passió de la meva vida: en aquesta escriptura dolça i dura, trencadissa però prou sòlida per bastir un món i explicar-lo, hi ha totes les gotes del verí de la literatura; i he notat com tornava a inocular-se'm lentament, amb la mateixa intensitat que quan tenia 9 o 10 anys ho feren algunes cançons i alguns poemes i jo escrivia aleshores contes sobre la lluna. A les 5 he vingut al diari a escriure aquest article com un gran ram de mimoses a la memòria de la Mercè que va tenir el talent d'escriure tantes pàgines bellíssimes, i de la Mercè que tingué la bondat de descobrir-me-la. Segur que sou a la dreta del Pare, totes dues.