• Imprimir

Avançament editorial: Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, exposa a 'La llibertat com a resposta' els seus projectes de futur en un moment històric decisiu a Convergència

Roquisme al segle XXI

Lluís Recoder durant una conferència al Tribuna Sant Cugat, ciutat d'on és alcalde des del 1999 i que constitueix el principal feu municipal de CiU
MARIA ÀNGELS TORRES

Lluís Recoder aixeca el dit en clau de futur, successòria o no, dins de Convergència Democràtica editant un llibre en què l'últim roquista passa el seu ideari pel sedàs del segle XXI amb el medi ambient, l'educació, l'eficàcia, el catalanisme moderat i la lluita contra el descrèdit de la política com a pilars, sense estalviar crítica interna

La llibertat

No sóc un liberal en el sentit europeu del mot, malgrat que m'identifico amb molts trets del liberalisme. Estic més còmode en el terreny de la socialdemocràcia, on la llibertat ha de tenir un entorn que permeti d'exercir-la. Està clar que qui ha tingut l'oportunitat de rebre una educació de qualitat podrà decidir el seu futur més lliurement que qui no ha tingut possibilitats ni formació. I nosaltres hem de garantir, des dels poders públics, que tothom tingui un accés similar a les oportunitats bàsiques de promoció personal, i que tothom tingui marge suficient per construir el seu futur. Això és possible si dotem els ciutadans d'una base educativa prou sòlida com per poder exercir la seva llibertat. Parlo sempre de qualitat i sóc radicalment contrari a la igualació en la mediocritat que tan sovint i amb tanta eficàcia s'ha defensat des de l'esquerra. Atesa la seva grandíssima influència en les idees i el govern del país, així estem. Fins i tot ens ha afectat a nosaltres o ens ha condicionat el govern.

Món local

Cal reconèixer també que dins de CiU la política municipal no ha tingut el pes que li hauria correspost a un partit com el nostre, amb gran presència als municipis i al territori. Som una formació nacionalista i hauríem d'haver tingut històricament més clar que Catalunya es construeix des del govern de la Generalitat, però també des dels ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals. De vegades, aquesta manera d'entendre la política nacional l'he trobada a faltar dins de Convergència. M'ha costat trobar aquesta concepció dels ajuntaments que són també govern nacional. He trobat a faltar el voler anar tots a una i treballar conjuntament [...]. Aquest és més un sentiment que comparteixo amb molta gent del món local convergent que no pas una actitud de conseqüències importants per als ajuntaments. Els governs de Jordi Pujol, llevat d'excepcions significades, van treballar colze a colze amb els municipis.

El meu partit

En un moment concret, però, potser CDC va concloure que havíem cremat prou etapes en el procés d'autogovern, i que calia anar més endavant. Això es va produir durant la secretaria general del desaparegut Pere Esteve, quan es dibuixava una imatge del partit una mica incòmoda cap a la CDC anterior. Es creia que tocava una certa evolució del projecte. Aquest gir obeïa a la tesi gradualista, que s'ha defensat dins del món catalanista i que diu que cal avançar i cremar noves etapes. Confesso que mai no ho vaig acabar de veure clar, com tampoc ho acabà de veure clar una part de la nostra massa electoral. I nosaltres no podem perdre mai de vista el sentiment dels nostres, ni tampoc podem confondre el partit amb els electors. Sempre hem defensat un projecte ampli enfront del «pocs però de pedra picada», que sembla que és el lema d'altres forces nacionalistes. A aquesta nova orientació estratègica hi vam arribar segurament pensant que el país ja estava prou madur per acompanyar-nos en aquest pas. Vam passar a l'enunciat teòric i després vam trobar moltes dificultats per dur-lo a la pràctica. En cert sentit és el mateix que li passa a ERC: plantejaments teòrics radicals però una praxi que fa els plantejaments tan irreconeixibles que al final un es pregunta què hi ha de debò. Tant aleshores com ara em pregunto si el país està nacionalment prou madur com per seguir-nos en una hipotètica aposta sobiranista. Crec que en l'època a què em referia no vam ser prou entesos i pel camí vam desconcertar molta gent. Per això, de cara al futur cal que no confonguem estats d'ànim del país amb el pòsit real de sentiment nacional. La nostra missió no és radicalitzar els convençuts sinó eixamplar la base de la gent que pensa i sent que Catalunya és el seu país.