• Imprimir
• Enviar

L'iPod de...

Posa-me'n una de lenta, Sam

Xavi Tedó

MARIA ÀNGELS TORRES

Sense sorpreses. Al portaveu adjunt del PSC no li va la crosta. Només un dels deu temes que ha triat és nostrat. Tot i que li pengin l'etiqueta d'antinacionalista, ell es defineix com a "apàtrida". Ni li va El Virolai, ni la roja. Musicalment és un romàntic. La majoria de les cançons que ha escollit són lentes.

Juan Luis Guerra / Burbujas de amor

Al dirigent socialista li puja la bilirubina quan sent l'artista dominicà. I amb aquesta cançó encara més, perquè quan ell la mira, ella sí que el mira. Quan el 9 de setembre Juan Luis Guerra l'interpreti al Palau Sant Jordi, Ferran i la seva dona es miraran. És la seva cançó.

Raimon / Al vent

El seu activisme polític comença aviat, a l'Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Allà va crear amb altres companys una de les primeres comissions d'estudiants de batxillerat. L'any 1968 van convidar Raimon a fer un recital que va acabar amb els assistents movent-se al ritme de l'època, el ball de bastons.

Leonard Cohen / Suzanne

El misticisme del cantant quebequès el fa submergir en un "món paral·lel". En aquest planeta, no hi ha cap membre de CiU. Només Leonard Cohen i ell.

The Beatles / Twist and shout

Del grup de Liverpool li agrada tot, però especialment la primera època, "la menys refinada i la més rockera". I és que Ferran no formava part del clan que Ronald Reagan definia com a "tipus amb els cabells com Tarzan que caminen com la Jane i que fan la mateixa pudor que la Xita". Li anava més l'estètica Travolta: "No era de floretes, portava caçadora de cuir". Sense anagrama dels T-Birds.

Simon and Garfunkel / The boxer

Aquest és un dels seus grups. Té quasi tota la discografia, inclosa la darrera recopilació. Que n'és un fan ho demostra el fet que amb aquest tema s'anima i es posa a cantar-lo. Bé, a taral·lejar el clàssic "lai la lai" de la tornada.

Jacques Brel / Ne me quitte pas

Ferran ens revela que a la Universitat de Barcelona, a plaça Universitat, fa molts anys hi havia una discoteca. Sí, sí, discoteca "en el sentit literal" del terme. Hi havia unes cabines insonoritzades on podies escoltar música si el bibliotecari tenia el disc que demanaves. Sigui perquè el material era escàs o perquè estava enamorat, Ferran no deixava Brel.

Barbara / L'aigle noir

És un romàntic. No ho pot evitar. I aquest clàssic dels anys setanta de la "gran dama de la cançó francesa" el té captivat. Assegura que "Maria del Mar Bonet voldria ser com ella". Se suposa que musicalment...

Amancio Prada / Libre te quiero

Del Ferran anarquista, perquè "un es fa gran i s'aburgesa", en queda aquest poema d'Agustín García Calvo que va versionar el cantant d'El Bierzo -la Franja de Ponent de Galícia- i que és una oda a l'amor a la dona però "des de la seva realització".

Quilapayún / El pueblo unido

Aquest cant a la unitat de la banda xilena que va acabar desunida i als tribunals pel nom és per a ell un himne que li recorda la lluita antifranquista.

Amaral / Marta, Sebas, Guille y los demás

Del panorama actual, els aragonesos Amaral li agraden. I molt. Si canviés els noms dels personatges podria fer-ne una versió a mida: "Són els meus amics, a la seu passàvem les hores, per damunt de totes les derrotes, són els meus amics". Que li va La Oreja de Van Gogh prefereix no comentar-ho perquè li fa una mica de vergonya. Ai!