• Imprimir

Cap on va Catalunya?

Justo Molinero

Una escola bressol amb dos nens fills de la nova immigració
AVUI

Quan l'any 1968 vaig arribar a Catalunya, com tantes altres persones, de seguida vaig detectar el sentiment de pertinença dels catalans que, fins aleshores, era desconegut per mi. Jo era andalús i, per tant, espanyol, i ja n'hi havia prou. Mai havia aprofundit, més enllà, entorn a la meva identitat. Aquí vaig aprendre Els segadors i aquí vaig aprendre l'himne d'Andalusia i vaig aprendre també a conviure amb un sentiment contradictori: aquí sóc l'andalús i allà el català. Aquí he enterrat els meus morts i d'aquí no me'n penso moure, i això em legitima, d'aquí la declaració de principis inicial, a afirmar que Catalunya no viu un bon moment.

D'uns anys ençà, el país manifesta l'esgotament de les fórmules que, durant anys, van resultar útils a l'hora de gestionar la realitat social, econòmica i política. No ens acoblem bé a la globalització, la nova immigració ha precipitat la saturació anunciada dels serveis bàsics i, no ens enganyem, la seva integració resulta complexa i mostra molts angles morts. Les mancances infraestructurals han fet evident el que intuíem: deixadesa, manca d'inversió i de planificació cròniques, que han conduït al col·lapse dels serveis bàsics.

Els 23 anys de pujolisme hegemònic han donat pas a una fragmentació del mapa electoral que fa difícil la construcció d'una majoria governant que no enfronti, al seu si, concepcions ideològiques que deixin, un dia si i un altre també, l'acció de govern penjada d'un fil. Amb els successius governs de CiU es va produir una acomodació general i col·lectiva abonada per anys de bonança econòmica. Tant l'oposició com els diferent centres de decisió econòmics i financers van trobar en l'oasi un marc de convivència on tothom rebia la seva part dels pastís. Van ser massa anys de discórrer riu avall fent el mort i de no enfrontar els canvis que arreu del món s'anunciaven.

Ara hi ha desencís col·lectiu, és ben cert. Hi ha també, però, massa delegació personal cap a la cosa pública, massa abdicació i massa renúncia del paper individual vers la construcció comuna. Hi ha mandra civil. Som un país petit que s'embranca en grans discussions, que hissa banderes per arriar-les tot seguit. Ens hem convertit en el laboratori de l'experimentació essencial, en la pàtria de la definició matisada, sempre pendents, sempre en tensió, per allò que ens pot dividir. Nació, sobirania i independència són els subjectes d'un debat constant, diari i esgotador per al comú dels ciutadans. Perdem temps, gastem tinta i malgastem el futur. És paradoxal que la crisi del partit independentista per excel·lència esclati com a conseqüència d'unes eleccions espanyoles. El nou Estatut no ha esdevingut el nou marc de relació amb una hipotètica Espanya plural. Una Espanya que, d'altra banda, molts catalans no reconeixem, perquè ja no és com era. Espanya progressa, s'espavila, i la distància que abans ens separava ha minvat substancialment, i aquest creixement no es deu només a l'espoli fiscal. Els espanyols també cerquen el seu lloc al sol de la Pell de Brau fins que el troben i el conreen i en recullen els fruits, hi tenen tot el dret. Ara només faltaria que la publicació de les balances fiscals i les seves múltiples interpretacions no fossin tan favorables a la causa del greuge com ens creiem. Això ens acabaria de desarmar i neutralitzaria gran part del discurs nacional. Insuportable. Esperem que no, i que les xifres serveixin per deixar clar quina part del pastís del finançament ens pertoca per abordar els dèficits urgents i que el govern pugui desenvolupar el seu programa d'una vegada.

D'aquí a l'estiu la majoria de les forces polítiques catalanes entren en processos congressuals per clarificar les seves estratègies i designar les persones que les hauran de liderar. Això no serà possible si no és amb molt seny i poca rauxa i amb un cert grau de capacitat de renúncia a l'ambició personal. No es pot continuar governant de dilluns a divendres i fent d'oposició el cap de setmana. Seria imperdonable que aquesta legislatura tornés a ser un parèntesi i ens aboqués a un període d'impossible governació tornant a ajornar els gran reptes de país. Amb les coses de viure no s'hi pot jugar.