• Imprimir

L'entrevista

"Ens han parit per estar en moviment"

Toni Bové Fisioterapeuta

Antoni Castellà

MANOLO GARCIA

Ens explica la seva filosofia que el moviment és vida i que tot s'ha de recuperar en moviment?

En una lesió s'ha d'immobilitzar la part afectada, però la resta del cos ha de funcionar al cent per cent. Perquè si no el fas funcionar alguns dies es comencen a produir atròfies, especialment a partir dels 35 o 40 anys. Per tant, per a mi és fonamental que tot s'ha de recuperar en moviment, entre altres coses perquè ens han parit per estar en moviment. Evidentment, si hi ha un os que està trencat, s'ha d'immobilitzar, però sempre tan poc com sigui possible.

En general som molt sedentaris?

Sí. Massa. A vegades quan ve a la consulta algú amb patologies molt freqüents com una lumbàlgia o unes cervicals, l'hi dic: "Miri, jo li trauré el dolor i les molèsties, però després s'ha de fer una prevenció a base d'uns moviments, d'uns estiraments, d'una potenciació i d'una protecció d'aquesta musculatura perquè no li torni a passar". I això encara costa d'entendre en aquest país.

Hi ha intrusisme a la seva professió?

Sí, ja que les competències no estan definides. I aquí les administracions com la Generalitat o en l'esport el Consell Superior d'Esports hi haurien de posar fil a l'agulla, perquè no pot ser que a professionals que portem molt temps en aquest món i que som graduats o diplomats en infermeria i fisioteràpia encara ens considerin a nivell oficial com a auxiliars, i no com el que som.

Reclama que es reconegui més la seva feina?

De vegades dic que som una mica la morralla dels equips, quan ser fisioterapeuta és una feina important. Estem mal reconeguts. Tenim el cas de l'Àngel Mur. Per les seves mans han passat els millors futbolistes en els molts anys que va estar al Barça i això ha estat poc reconegut. Seria important que les institucions i els clubs ens reconeguessin una mica més, també de cara a la gent jove perquè tinguin il·lusió i ganes d'estar en aquesta professió meravellosa.

L'estiu passat era habitual que a la platja t'oferissin fer-te un massatge. Què en pensa?

Això no té cap coherència. És una feina que no està regularitzada i no sabem on han après a fer massatges. De posar les mans a sobre tothom en sap. Però això de començar a fer catacrecs perquè és espectacular, sense saber si és bo o és dolent, sense fer una exploració clínica, una radiografia i sense un diagnòstic mèdic, em sembla una bestiesa.

Els esportistes es cuiden com seria desitjable?

Sí. El que és professional té un sentit de la seva feina, del que ha de donar i del que li pot passar molt accentuat i es cuida molt. De tota manera, en aquest país potser ens falta un punt més que tenen en altres llocs més desenvolupats en el món de l'esport com els Estats Units, que és l'educació esportiva. Cal mentalitzar els joves que han de portar l'equipament i el calçat adequat per a cada esport, que han d'escalfar, fer estiraments i menjar alguna cosa amb hidrats de carboni per després cremar-ho en fer esport i que s'hi trobin més còmodes.

I arriben a l'elit massa joves?

Depèn. A Amèrica, l'esport seriós, per dir-ho d'alguna forma, no es comença a practicar fins als 16 anys, quan surten de la high school i van a la universitat. A Europa, en canvi, si als 16 anys un esportista és bo ja se'n va cap a dalt. Què passa? Que la formació és zero. A Amèrica, el més normal és que un esportista arribi a l'elit després de passar 4 anys a la universitat, quan té vint-i-pocs anys, amb molta més formació.

¿Hi ha entrenadors que el pressionen per escurçar els terminis de recuperació d'una lesió?

Tots, perquè és propi de la condició humana. Quan un jugador està bé, potser l'entrenador no el fa jugar gaire, però quan es lesiona resulta que és el més important de tots. Llavors, has de mirar de recuperar-lo al més aviat possible.

Un tècnic pot cremar els jugadors?

Un entrenador, per si mateix, no ho crec, perquè saben com han de treballar. Ara: un entrenador més l'entorn d'un equip i uns mals resultats sí, perquè llavors el tècnic va més pressionat i ell al seu torn també pressiona l'equip i algun jugador pot arribar a cremar-se.

¿Els calendaris tan carregats de partits són inhumans?

Sí, perquè amb les competicions europees els partits són molt seguits, els jugadors han de canviar de xip constantment i tenen poc temps per recuperar-se, i els tècnics han de preparar sense gairebé temps el partit següent. Un equip com el Barça de bàsquet sempre va al moment i aquest ritme a final de temporada es paga.

Els viatges desgasten tant com la competició?

Esclar que desgasten, sobretot psicològicament. Al Barça, per exemple, es cuida molt aquest aspecte, viatgem còmodes i el desgast físic no és tan gran, però viatjar constantment té el seu desgast. I també afecten la relació amb la família. És complicat.

Quin lloc ocupa el Barça a la seva vida?

El número dos, després de la família. Com més gran em faig, més la trobo a faltar, perquè estic al Barça pràcticament més que a casa. Els tres amors de la meva vida són el Barça de bàsquet, la família i la meva feina.Tinc la gran sort de treballar en el que m'agrada.