• Imprimir

"Tot serà bonic i feliç" (I)

Xavier Rubert de Ventós / Filòsof Autor de 'De la identitat a la independència' i 'Nacionalismes'

DANIEL BOADA

Nacionalista jo? No, no em cal. Jo m'acontentaria a tenir un Estat. Al capdavall és més fàcil per a un Estat consolidar o fins i tot inventar-se una nació que no pas per a una nació aconseguir un Estat. Europeistes els espanyols? Jo bé m'ho pensava, però veig que ara, a propòsit de Kosovo, prefereixen votar amb Rússia, Xipre o Bulgària que no amb els països europeus -França, Alemanya, Anglaterra- als quals diuen que volen assemblar-se. I com és això? Doncs molt senzill: perquè temen el mal efecte -l'"efecte contagi"- que podria tenir Kosovo en llocs com ara Catalunya. Així ho advertia, ben planerament, un representant del govern espanyol: "No convé que el nostre vot negatiu sembli provocat per la por als nostres nacionalismes". No convé que ho sembli, en efecte, però com diu Joan Ridao, bé que ho sembla. I és que jo em pregunto: com puc ser jo d'un Estat que fins i tot en temes internacionals i ben allunyats vota contra el perill que jo represento, contra l'impuls que pot donar a les meves aspiracions? I la meva resposta és que no, de cap manera: és clar que aquest Estat no convé a la meva salut física ni espiritual -per no parlar de la fiscal.

"TOT SERÀ MÉS FELIÇ I BONIC", en canvi, quan tinguem un Estat d'estar per casa; un Estat no molt gran, és cert, però ni més ni menys marcat pel Mercat i la Finança, com ho vénen a estar tots. Aleshores, per exemple, jo em faré un fart de parlar castellà. Podré escriure més llibres encara sobre "la hispanidad" sense que els meus amics se'n facin creus -o em crucifiquin-. Sovint agafaré l'AVE per visitar llocs tan simpàtics com ara Madrid, amb tants museus i tantes tasques, on sovint tens l'agradable sensació que és una cità aperta -una ciutat on per ser-ne només cal arribar-hi-. I aquí, a Barcelona mateix, aquí la gent serà més simpàtica i sense el recel, el ressentiment i l'emprenyament que a vegades semblen haver-se fet crònics. I també sense la ironia i la "conyeta" que, com diu Pujol citant Cirici Pellicer, tan sovint representen per a nosaltres una bona excusa per a la mediocritat. Ens seguirem queixant, és clar, però, com a les millors famílies, el malvat serà de casa mateix. Podrem fins i tot -ai las!- deixar de ser nacionalistes, i si Déu vol catalanistes i tot. Ja no ens tindrà distrets aquest "diálogo de besugos" sobre l'autonomia i els seus succedanis que tan sovint ens fa oblidar els grans problemes d'aquest món: la meitat que moren de gana, l'altra meitat de colesterol; els qui no poden votar i els que voten... a favor de la pena de mort; els mestres o infermeres que guanyen menys en un any que un especulador financer en un dia; els qui malversen l'energia del món, i els qui utilitzen la pròpia per estossinar la dona...

JA NO TINDREM, PER FI, una identitat que ens mengi el coco. Ser català serà un accident, una banalitat, de la qual alguns fins i tot es sentiran orgullosos ("i és que hi ha gent per a tot", direm). Aleshores el paper del nacionalisme identitari i crispat es veurà substituït pels "mecanismes de la quotidianitat" de què parla Jordi Muñoz Molina; els mapes del temps, els rostres a la moneda, les seleccions nacionals i la mateixa Lliga espanyola: "La Lliga és l'últim capítol d'Espanya", que diu l'antropòloga Fernández Martorell. En lloc de tanta identitat, això sí, tindrem més mobilitat. Serà quan no tinguem al cim un altre Estat que defensi el seu aeroport, mantingui el nostre mercat captiu dels seus interessos, i ens faci passar per la pedra del disseny radial de la Península i de l'AENA. Un capitost de la companyia ho deia ara fa poc ben clar: "No pot demanar-se a Iberia que munti un centre de connexions hub a Barcelona que canibalitzaria el seu propi mercat de Madrid". De moment ja se n'han sortit que no hi hagi connexió directa amb l'AVE i ni tan sols entre les mateixes terminals del Prat.

LA IDENTITAT DE CATALUNYA, lliure per fi, consistirà aleshores a no tenir-ne massa: ni tanta identitat, ni tanta llengua, ni tan destí manifest, ni res de res. Roses, but many. Identitats sí, però moltes -incloses les que es couen avui al Raval-. Tot, tot això serà quan Catalunya sigui independent -o mai-. Quan als nostres néts no els dolgui Catalunya com a nosaltres -o mai-. Quan Catalunya i Espanya siguin dos, i per això mateix puguin abraçar-se sense narcisisme ni masoquisme de cap mena -o mai.