• Imprimir
• Enviar

L'orgull

Josep M. Ballarín / Capellà

CARLOTA BOADA

Com més va més se'm fa palesa la condició humana, i no pas gràcies al vitricoll, que s'hi fan els savis. És gràcies a dues fetes bíbliques: la caiguda dels àngels i l'entrampada d'Adam i Eva. Ves que, començant pel dret i a peti com peti, confesso que crec en els àngels perquè entenc Déu volent fer, entre Ell i els homes, esperit i matèria, uns éssers tan immaterials que caben sense omplir la punta d'una agulla. Explicació entenedora per a qualsevol del meu poble i que s'ha merescut la rifeta d'uns imbècils.

ÉREM QUE DÉU VA FER UNA BONA COLLA d'esperits sense cos. De tan perfectes com eren només podien fer un pecat, el de l'orgull. I mentre mestre Miquel cantava que qui com Déu, la colla dels dimonis escopia que non serviamos, no volien ser servidors ni de Déu. Feien com aquells que anaven a la guerra cantant Ni Dios ni amo. Patapam cap als inferns. La feta dels àngels va rebotar en els homes. Res de la poma. Vam perdre el rosegó de paradís que duem a dintre volent ser com Déu i volent fer la nostra.

TANMATEIX, QUALSEVOL RELIGIÓ TÉ EL SEU caient d'orgull. Ara i avui toquem ben a la vora el de l'Islam i el del poble elegit que també té soca d'Abraham. No cal pas tirar pedres a la teulada dels veïns. Feina tenim a casa. Luter, tan arborat com vulgueu, no ho era, Calví i el puritanisme hi tomben sense ni adonar-se'n en el més perillós dels orgulls. Saber-se els elegits i els altres que es rosteixin. Encara més a casa, la catòlica també té els seus fanàtics escanyats per l'orgull. No fa un segle, la tia Conxa i tants com ella veien els protestants inferns avall.

AMB PERDÓ. ELS FRARES O MONJOS O MONGES de l'orde de sant Filibert, posem per cas, tenen el punt d'orgull de pertànyer a la vida perfecta. Es poden arribar a creure que són els millors fins a sentir-se els únics. Només els capellanots del Tronxo no gosen enorgullir-se. Han passat anys menystinguts, i vivint en una pobresa tan real que ni n'han fet vots.

SIGUI COM SIGUI, TOT EL TREBALL DELS MESTRES espirituals s'ha encaminat a vèncer-nos l'orgull, perquè fins al més pobric dels Tronxos perilla de sentir-se rei del petroli. Com qualsevol trinquelis tots portem a dintre el corcó de ser com Déu. Tombant les raons cap a la política d'alt nivell, en el segle passat hi ha tres personatges que aclareixen pla bé els perills de l'orgull i les misèries de la vanitat.

EL MUSSOLINI ERA UN VANITÓS. Sortia al balcó a Roma fet un gall de panses amb casc i cresta. Les pròpies febleses el salvaren de l'orgull. Vull dir la Clara Petacci i altres formosors. A l'altre cap hi ha el Pep de Sibèria sortint d'un marxisme que, vulguis o no, juga a bons i dolents, en tenia prou dient-se secretari general. I, ves per on, ha fet que els secretaris generals, amb un títol tan burocràtic, tinguin més poder que un president.

ENTRE AQUEST DE SIBÈRIA I AQUELL DE L'ALTAR de la Pàtria, el Hitler, exhibint-se a Nuremberg i amagant-se a la muntanya, era vanitós i orgullós alhora. I a la folla. Per dir-ho clar. El feixisme cultiva l'orgull nacional, a dolls de sang. El comunisme és l'orgull de classe, també a dolls de sang. Déu ens lliuri d'uns i altres.

PEL QUE EM TOCA, NO PUC AMAGAR-ME, ni ho faré mai, que m'estimo aquesta terra menuda, allà segles gloriosa, suara renaixent, ara mateix tronadeta. Déu me'n reguard de viure amb l'orgull de ser català, fóra tan poca-solta com anar pel món dient que tinc el nas més perfecte que mai hagin vist. Estic més cofat dels rovellons a la llauna que no de les glòries dels almogàvers. Em fa molt més seu el pa de cada dia de la senyora Pepeta que el Rafael Casanova. No puc dir que el meu país sigui el millor del món, només puc dir que no en tinc d'altre, i que Déu n'hi do, que Ell em conservi la gràcia d'aquesta Mediterrània. La mesura. Tant se val. M'esborrona que algú atiï els seus a l'orgull de ser polonesos. Poso per cas.

TORNANT ALS DIMONIS I A LA POMA. L'orgull té un remei que el guareix del tot. Estimar. Pertànyer a una terra vol dir respectar i estimar qualsevol d'altre que s'estimi la seva. Pla enteneu què he volgut dir aquest dissabte. Em temo que més d'un no em voldrà entendre. Prou que m'entendrà la senyora Pepeta.