A l'hora de fixar una època daurada per a la música pop, la coincidència és unànime: la dècada dels seixanta. I allà hi havia Joe Boyd (Boston, 1942), un estudiant de Harvard al bell mig del moviment hippie, l'heretgia de Bob Dylan amb guitarra elèctrica a Newport i el paradís i la disbauxa d'aquell estiu del 1967 a Woodstock. De tot això i molt més parla en el seu exquisit llibre Blancas bicicletas el fundador de Hannibal Records i responsable d'importar a la Gran Bretanya una bona part dels artistes que van revolucionar la música des dels Estats Units.
¿És Blancas bicicletas un exercici de nostàlgia?
Nostàlgia és una paraula estranya. No em considero una persona lligada als records. Diguem que m'agrada parlar del 1967, però viure el 2007.
¿Considera aquells anys com a irrepetibles?
Tot temps és irrepetible. Ara bé, no negaré que les condicions socials, polítiques i econòmiques del moment van donar opció perquè moltes coses que ara estan completament assimilades es plantegessin per primera vegada. Em sento afortunat d'haver participat en una sèrie d'accions i iniciatives que fins llavors mai no s'havien fet. No érem còpia de res ni de ningú, sinó que cada dia ens inventàvem un món nou.
¿N'éreu conscients en aquell moment o us n'heu adonat amb la perspectiva dels anys?
Teníem plena i absoluta consciència de la importància del que fèiem. Sincerament, crec que estàvem immersos en un optimisme naïf i consideràvem que la música podia canviar el món.
Quan vau tocar de peus a terra?
Personalment em vaig adonar que allò era una fantasia el 1967 en ple festival de Woodstock. El que divendres a la nit semblava el paradís, l'amor i l'harmonia, només vint-i-quatre hores després es va convertir en el caos, la brutícia i la violència.
Va ser la fi d'un somni?
En part, sí, però tampoc un fracàs o una frustració. Quan sents avui la dreta que segueix criticant aquells anys i aquella manera d'entendre la vida, significa que alguna cosa va passar i que encara ens tenen por.
Alguna cosa de la qual es penedeixi?
No haver sabut trobar un públic per a un artista com Nick Drake.
Algun projecte que s'hagi quedat al calaix?
Molts. Però aquests dies que sóc a Barcelona he tingut molt present l'operació frustrada d'editar per al mercat angloamericà el disc de Sisa Qualsevol nit pot sortir el sol. Segueix sent un dels meus discos de capçalera, i encara conservo les proves de portada d'aquella edició internacional que mai va existir, perquè no ens vam entendre amb Edigsa.
Crec que el prologuista del seu llibre, Mario Pacheco, també va participar en aquella operació.
L'amistat amb Mario Pacheco ve de lluny i no puc més que sentir-me orgullós d'haver-lo animat a crear el segell discogràfic Nuevos Medios. Recordo els viatges a Barcelona i la referència d'una sala underground que es deia Zeleste.
Però aquesta ja és una altra història.
Dilluns, 14 de juny del 2010

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.
| DL | DM | DC | DJ | DV | DS | DG |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
| 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
| 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
| 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 |