• Imprimir

Un llibre de testimonis i un CD recorden als 25 anys de la seva mort Xesco Boix, l'introductor a Catalunya del folk modern i en especial de la música de Pete Seeger

Popular sí, mediàtic no

Ignasi Aragay

El cantant durant una actuació, com sempre envoltat de nens i nenes
ARXIU

El pròxim 21 de juliol farà 25 anys de la mort de Xesco Boix, l'introductor a Catalunya del folk modern i singularment de la música de Pete Seeger, a qui va conèixer el 1965 als Estats Units. Per recordar-lo, es publica ara el llibre Xesco Boix, història de la nostra història, de Lluís M. Panyella i Maria-Josep Hernàndez, editat per l'Abadia de Montserrat. A més d'una quarantena de testimonis, conté un CD inèdit amb una carta sonora del mateix Xesco al músic mallorquí Jaume Barceló, en què li canta i explica com cantar cançons, setze en concret, i enmig fa reflexions sobre la cultura i la vida.

El que despectivament s'ha conegut com a música kumbaià és avui un llegat popular que ha transcendit la mateixa figura de Xesco i de tots els qui la van fer possible. La mainada la segueix cantant i escoltant, i molts autors i grups d'animació infantil el tenen com a referent. Certament, Xesco no és una icona popular, no se'l coneix als mitjans de comunicació de masses, però sí a les escoles, als grups juvenils, i és un d'aquells noms sense els quals no es pot explicar la Transició a Catalunya. Peces de protesta com Tots junts vencerem, Vull ser lliure o No serem moguts resten justament associades a la seva guitarra i al seu banjo de cinc cordes, estil Pete Seeger.

Avui, la canalla potser no en sap el nom ni li coneix la cara, però en un moment o altre ha cantat les seves cançons. Com diu el prologuista del llibre, el metge Eduard Estivill, exmembre del Grup de Folk i de Falsterbo 3, "el que li agradava i li agradaria de debò és que anessin passant els anys i que la gent seguís cantant les seves cançons. Això ha esdevingut una realitat, i és el millor homenatge que impensadament se li ha fet i que se li fa".

Autor de 35 discos, com La sopa de pedres (1977), Bon vent (1978) i Rondalla va, mentida explico (1980), i de 10 llibres i cançoners, el més rellevant de la seva vida professional van ser, tanmateix, les actuacions en directe: en va fer prop de sis mil, la majoria als Països Catalans, però també a l'estranger. No en va, Xesco, que el 1965 havia guanyat una beca de l'America Field Service per estudiar el curs preuniversitari als EUA, a part del català i el castellà, dominava l'anglès i el francès i se'n sortia amb l'italià i l'alemany. Arreu on actuava sempre ho feia en català i en la llengua del lloc.

Fill de la petita burgesia barcelonina, va estudiar als jesuïtes de Sarrià, va participar activament en l'escoltisme -fins i tot va conèixer Josep M. Batista i Roca- i va viure en un ambient familiar culte i catalanista. A casa rebien cada dia tres diaris, un dels quals era Le Monde, fet insòlit durant el franquisme. El seu avi patern, el jurista Josep M. Boix i Raspall, va ser l'home que va salvar La Caixa durant la Guerra Civil, després de la qual va ser convenientment depurat. Fins als anys 50 no va poder tornar a fer classes a la universitat. El pare era el poeta Josep M. Boix i Selva, traductor de John Milton i premi Carles Riba de 1972. I un oncle seu va ser el pare Maur de Montserrat, on va dirigir durant 30 anys la revista Serra d'Or. La mare, Concepció Masramon de Ventós-Mir, provenia d'una família de terratinents d'Olot, i d'ella li va venir l'afició per les cançons i la rondallística.

El 1966, poc després de tornar de Nord-amèrica, mentre estudiava filosofia i lletres a la universitat, Xesco va fundar el Grup de Folk i va publicar el primer disc, Espirituals negres, amb Jaume Arnella. El 1971 va fundar un altre grup, Ara Va de Bo, pioner de l'animació infantil, i a partir d'aquest moment ja se'l va conèixer com a Xesco. La seva producció discogràfica va sortir majoritàriament entre 1976 i 1980, quan va fundar Els Cinc Dits d'Una Mà i es va casar a Montserrat -sentia una religiositat profunda- amb Montserrat Pi. El 1981 va guanyar el premi de la Crítica Serra d'Or de literatura infantil amb Galing-galong.

La seva figura resta borrosa en un país oblidadís, però la seva obra segueix viva.