• Imprimir

'Un tramvia anomenat desig' s'ha aturat a la Sala Muntaner fins al 25 de gener. És la primera producció d'Escena Nacional d'Andorra i la dirigeix Ester Nadal

La Dubois del nas rodó

Teresa Bruna

No sabem si aquesta versió d'Un tramvia anomenat desig, d'Ester Nadal, passarà a la història, com ho va fer la pel·lícula d'Elia Kazan. Però s'ho mereix. Per primera vegada, la protagonista Blanche Dubois no és una desequilibrada : "Viu en un món que ella creu meravellós. La seva realitat és fantàstica, són els altres els que estan malament! No pateix, tot ho disfruta". Ho diu Pepa Plana (Blanche), pallassa radical i actriu que ha renunciat al teatre de text: "No en tinc gens de ganes, la meva passió va per un altre camí".

Com ho fa la seva Blanche, que podeu veure a la Sala Muntaner, acompanyada de Hans Richter (Stanley Kowalski), Irina Robles (Stela Kowalski), Sergi Vallès (l'ex que ensenya la fragilitat de la Blanche), David Verdaguer (Harold Mitchell) i Jorge Picó (director de Non solum): "És l'acotació. Ell és tots els altres personatges. Ve a fer que el realisme i la màgia siguin veritat", diu Nadal. La música i direcció musical és de l'andorrà Lluís Cartés, que toca en directe: "M'ha acompanyat en tots els meus espectacles, sap de seguida quina música els va bé", explica la directora.

Una nova Blanche

Pepa Plana ens parla del seu personatge: "Mantinc que no vull fer teatre de text, però visc al país del sí...", diu. Li va costar una miqueta: "Ho volia fer amb el nas vermell, però no va funcionar. Quan me'l vaig treure em vaig quedar desprotegida. Pensava: «Hi ha més actrius, jo no tinc cap interès»". Però va decidir guardar el nas a la butxaca "per si hi havia una emergència".

Nadal va acceptar el nas de color blanc: "Amb el nas estic dient que sóc pallassa. Estic més tranquil·la, és tot un codi". I està contenta dels resultats: "Ha estat un regal de la vida tornar a ser a l'escena amb companys, donar rèpliques... És un barco molt gran, crea addicció. La Blanche és molt xula, és fràgil, és punk, és..., és la Pepa Plana. Jo no sé fer res que no sigui jo mateixa. Però us agradaré molt!", diu, sense nas però com si el portés.

Una Blanche ben diferent de les més recents que recordem: Emma Vilarasau, dirigida per Manel Dueso l'any 2000, i la de la peculiar versió que l'alemany Frank Castorf va portar al Lliure la passada temporada amb el titol d'Endstation Amerika. Aquest director de la Volksbühne de Berlín va exposar el drama amb un estil trencador i a ritme de Britney Spears, Lou Reed i Nirvana.

La versió més coneguda, però, és la que va portar al cinema Elia Kazan, amb Marlon Brando i Vivien Leigh com a protagonistes. Es va estrenar l'any 1951 i s'ha convertit en tot un referent de la lluita de classes. Per si queda algú que no l'hagi vist, explica la història d'un emigrat polonès que arriba a Nova Orleans, on viu feliçment casat. Després de fer un retrat social, comencen les passions amb l'arribada de la Blanche, la seva cunyada. Es considera l'obra més representada de Tennessee Williams (més de 20.000 posades en escena), algunes en format diferent: dos telefilms i una òpera, amb música d'André Previn. L'any 1993 Abel Folk i Natalia Dicenta en protagonitzaven una versió teatral en castellà dirigida per José Tamayo.

El projecte andorrà

L'obra és la carta de presentació d'Escena Nacional d'Andorra, fundació que té com a patrons el Govern d'Andorra, el Comú de la Massana i la Fundació Crèdit Andorrà, i que neix amb l'objectiu que "la gent de teatre d'Andorra que hem de marxar de casa per poder treballar, puguem tornar", diu Nadal. És la primera producció en solitari.

Nadal explica que el ministre de Cultura andorrà, Juli Minoves, un dels que van creure en el projecte, va dir: "Tirem-ho endavant. Podríem fer el Tramvia!". Tot un repte, però adient: "Està enamorat dels autors americans. Va ser ministre d'Exteriors i coneix molt la cultura americana. I a mi ja m'estava bé fer una cosa internacional, per fugir dels localismes".

Ester Nadal buscava un llenguatge per poder tornar a explicar una vegada més aquesta història: "Vaig saber que Pepa Plana no volia fer mai més teatre de text, i això va ser el detonant. Així podria fer una relectura des de la confrontació dels llenguatges. Si Dubois i Kowalski representen la confrontació de dos mons, la Pepa i la resta és com un enfrontament entre el pallasso i el mètode Stanislavski", indica Nadal.

I és que si Marlon Brando, el mític Kowalski de Kazan, és un referent del mètode Stanislavski de l'Actor's Studio, Ester Nadal, com Jorge Picó, vénen de l'escola de Jacques Lecoq.