• Imprimir
• Enviar

Josep Benet va deixar quasi enllestit 'Joan Peiró, afusellat', que surt ara publicat, una estremidora crònica de la captura i el sumaríssim contra el líder de la CNT

El Peiró inèdit de Benet

Ignasi Aragay

Josep Benet en una de les seves darreres aparicions públiques abans del seu decés el 24 de març XAVIER BERTRAL

Josep Benet, mort el 24 de març, va deixar pràcticament acabat el seu estudi sobre els darrers tres anys i mig de vida de Joan Peiró (Mataró, 1887 - València, 1942), des de la seva marxa a l'exili fins al seu afusellament a València. L'obra surt ara publicada a Edicions 62 a cura de Josep Poca i Gaya, que, seguint les indicacions manuscrites de Benet, hi ha fet els darrers retocs. És, com l'obra que Benet va dedicar a Lluís Companys, un text corprenedor. Una altra crònica d'una mort anunciada. Una altra detenció i extradició il·legals. Un altre simulacre de judici. Un altre assassinat d'Estat decretat per Franco, a qui Benet, un cop més, qualifica de "criminal de guerra". I una altra actitud digníssima i valenta davant la mort, en aquest cas la de qui va ser líder de la CNT i ministre d'Indústria amb la República assetjada.

Amb el zel de l'advocat que no vol deixar ni un cap deslligat, amb l'exactitud de l'historiador compromès a fer justícia als vençuts, aquesta obra pòstuma de Benet és un petit monument a la reconstrucció de la memòria d'un home íntegre, Joan Peiró: anarquista antiviolent, amic dels seus amics, enamorat de la seva família, admirador de Macià, cenetista que va ajudar militars i religiosos a salvar la vida a la rereguarda republicana. Un home, en fi, entregat a la causa d'un món millor en una època d'idealismes que avui ens sembla llunyana.

El principi del final

Tal com relata Benet, Peiró, aleshores comissari general d'Indústries Elèctriques de l'Estat, va ser dels últims a marxar a l'exili. Va sortir de Mataró, amb tota la família distribuïda en dos cotxes, el 24 de gener del 1939, quan les tropes franquistes eren a les portes de Barcelona: Llafranc, Girona, Bàscara, Figueres... fins que la família es va separar en dos grups, les dones i nens per un costat, els homes per l'altre. A França, Peiró va intentar muntar una cooperativa del vidre com la que l'havia fet famós i admirat a Mataró, però no va sortir-se'n. Finalment va entrar a la direcció de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), amb seu a París, dirigida per Indalecio Prieto i en la qual també tenien molt de pes Lluís Nicolau d'Olwer i Josep Andreu i Abelló. Amb l'arribada dels nazis a París el juny del 1940, Peiró i els fills grans -la família seguia partida- van emprendre un segon èxode, sense poder arribar a sortir de la zona ocupada. A partir d'aquí, es va anar estrenyent el setge de la policia franquista, en connivència amb les autoritats alemanyes. El 13 d'agost era detingut Companys. La notícia del seu afusellament, silenciada a Espanya, sí que es va divulgar a França el 16 d'octubre. L'últim dia d'aquell mes, a Peiró li arribava l'ordre d'expulsió de França i l'avís que se li havia decretat una ordre de recerca i captura, sol·licitada als alemanys per les autoritats franquistes. Peiró i el seu gendre Niabel Belis van fugir per passar a la zona de Vichy, però van ser detinguts pels gendarmes i entregats als alemanys. El 13 de desembre arribaven a l'Alemanya nazi. El gendre va acabar a Dachau, d'on seria alliberat en molt mal estat el 1945. Moriria el 1948.

Les gestions de Gregorio Marañón des de París a favor de Peiró no van resultar. El 19 de febrer del 1941 era entregat per les autoritats alemanyes a les espanyoles, "a petició d'aquestes", remarca Benet, a la frontera d'Irun. I d'allí, va passar a ser empresonat a Madrid. Estava fent el mateix trajecte que Companys i faria la mateixa i tràgica fi. Després de passar uns mesos aïllat i torturat, no van poder arrencar a Peiró "informacions sobre el tresor de la JARE" que obsessionava les autoritats franquistes. El 9 d'abril era traslladat a València -aleshores rebatejada Valencia del Cid-, on el van mantenir incomunicat fins a l'1 de maig, quan va entrar a la presó Model valenciana, cel·la 131. Feia dos mesos que la família ignorava on es trobava, o si era viu o mort.

L'intent de fer-lo col·laborar amb els sindicats franquistes a canvi de salvar la vida va fracassar en tot moment. Feia dos anys que havia acabat la guerra, però els consells sumaríssims estaven a l'ordre del dia. A València, entre el 16 de maig del 1941 i el 24 de juliol del 1942 (data de l'afusellament de Peiró), van ser executats 169 presos.

Com més s'acosta el final, més detallat i emotiu es fa el relat de Benet, en el qual té un paper destacat el defensor militar de Peiró en el sumaríssim 1156-41, l'alferes Luis Serrano, que va implicar-se tant per intentar salvar-li la vida que va acabar malbaratant la pròpia carrera militar. Igual que el defensor de Companys, Ramon de Colubí, va acabar autoexiliat a Veneçuela.

Les cartes clandestines a la família; la visita de la filla Aurora; els nombrosos testimonis del judici tots a favor de Peiró -entre ells el del falangista català Luis G. Santamarina-; la condemna a mort contra tota lògica judicial; la posterior visita de l'alferes defensor a Serrano Suñer a Madrid perquè intercedís -"Señores, esto es lamentable. Esto es un crimen", reconegué Suñer-; la desesperada visita de l'alferes al capità general de València, Álvarez Arenas, perquè no firmés la sentència; i el sentit comiat dels últims moments conformen el puzle d'un esfereïdor i desgraciat final. "Sense l'acord del general Franco, el capità general de València, Álvarez Arenas, no s'hauria atrevit a donar l'ordre d'executar una personalitat tan coneguda i apreciada per moltíssims com era Joan Peiró", sentencia Benet.