• Imprimir

Dins el circ itinerant

Les memòries de Laye

J.L. Giménez-Frontín presenta 'Los años contados' (Bruguera), les memòries d'una generació que es va haver d'inventar el país

David Castillo

Giménez-Frontín amb el seu fill Daniel sobre una BSA de la Segona Guerra Mundial
AGF

Hi ha llibres que en la joventut et transformen la vida. Em va passar amb dos de J.L. Giménez-Frontín: Las voces de Laye, poemari que va publicar Hiperión, i Conocer el surrealismo, un dels manuals de Dopesa que ens servia per obrir els ulls davant autors i moviments d'una manera amena i didàctica. Las voces de Laye, amb una cita inicial de Palau i Fabre, havia estat precedit per un altre llibre de poemes, La sagrada familia, guia sentimental per a molts dels meus amics, avui pràcticament tots desapareguts del popular barri de la Sagra. En relació a Conocer el surrealismo només puc dir que vaig extreure'n cites per penjar-les a les parets de la meva habitació de casa dels pares. Frontín, com Panero, Comadira i Gimferrer, es va convertir en un dels escassos autors vius que venerava. El poeta, a més, era un dels culpables, amb J.M. Carandell, del suplement literari del Tele-exprés, un dels primers espais de la premsa que vaig seguir amb devoció.

Aquestes van ser les credencials d'un escriptor, amb qui després he pogut compartir espai als diaris i al circuit que manté la ciutat culturalment viva, a banda dels fastos institucionals i de la subvenció clembuteritzada. Frontín presentarà demà a la Central del Raval Los años contados (Bruguera), un extens volum de memòries en què repassa la vida, focalitzant alguns dels moments intensos de la Transició, on va crear una obra oberturista. Anys de profunda transformació de la societat vistos des de la mirada del poeta que mai no renuncia a intervenir des de les tribunes o la vida quotidiana, ja sigui relatant-nos un terrible barri de Cartagena durant el servei militar, l'ús de l'LSD o les vivències bohèmies. A diferència d'altres memòries, Los años contados no és una borratxera egòlatra o un recompte de batalletes. La nostàlgia queda al marge davant l'impuls del relat. Frontín traça un recorregut des de la infantesa fins a la Barcelona del canvi de segle. Enmig, períodes com els hippisme o els interlocutors intel·lectuals. Tampoc obvia els anys al capdavant de la Fundació Caixa de Catalunya, amb un final traumàtic motivat per les famílies dels patricis del país, que han dominat el teixit ciutadà des de la socialdemocràcia, catalitzadora i somnífer de les aspiracions catalanes.

Les memòries, basades en la descripció de fets i escrites amb nervi i rigor notarial sense transcendentalismes, tenen escenes divertides com l'ocupació reivindicativa d'un edifici durant el franquisme, amb Joan Marsé cridant-li "senyoreta" a la líder Lídia Falcón. La supervivència econòmica dels escriptors, la desvertebració familiar i les iniciatives d'una generació que es va haver d'inventar el país apareixen amb un punt d'ironia. La dosi justa de sornegueria davant una societat com la nostra, que sovint es podria llegir com una novel·la del sicilià Leonardo Sciascia. Aquí sense la llei del silenci mafiosa, tan present d'altra banda en la pax olimpica perpètua on vivim plàcidament instal·lats. Los años contados és una anàlisi completa de tres dècades fonamentals, amb radiografies i TAC en tres dimensions: la humana, l'artística i la social. Sense mossegar-se la llengua.