• Imprimir
• Enviar

Crítica teatre

'Gaudeamus igitur'

Francesc Massip

Els nois d'història

D'Alan Benett. Dir.: J.M.Pou.

Teatre Goya, 3 d'octubre.

Alegrem-nos, doncs, de la llustrosa reobertura del Goya, que, amb Josep M. Pou al capdavant, sembla voler reprendre l'etapa més gloriosa del temps en què la Xirgu estrenava Lorca amb decorats de Dalí (1927). La represa ha posat sobre la taula escènica un autor de categoria, Alan Bennett. Els nois d'història és la primera peça dramàtica de Bennett que s'estrena en català, i la tria de Pou per inaugurar la nova singladura del Goya esdevé tot un encert. Un text de volada, que planteja un bon ram de qüestions candents, centrades en la preparació d'uns joves estudiants per entrar a les universitats d'Oxford o Cambridge. Al college de províncies s'enfronten dos models educatius: l'humanista, que defensa el vell Hector, el personatge que encarna Pou, interessat sobretot en la formació i la maduresa dels aspirants a historiadors, i el pragmàtic, que sosté el novell Irwin (Jordi Andújar), l'objectiu primordial del qual és que els nois passin l'examen d'ingrés al preu que calgui.

Les estratègies d'un i altre col·lideixen ostensiblement, bé que en el fons fan el seu camí i desemboquen en l'èxit final dels candidats. En el trajecte han caigut les fulles de parra verbals amb què profes i alumnes es tapaven les vergonyes, s'han amidat, han passat per la dura experiència de descobrir-se, han perdut oli, han esclatat intenses topades i furibundes crisis, s'han abocat a emotives catarsis... L'enginy fa l'ullet en cada rèplica, els raonaments capgiren el mitjó i et fan entrar al discerniment per la porta del darrere.

Els diàlegs de Bennett flueixen amb consistència i agilitat, amb elevació poètica, amb contundència expressiva. Es perden, naturalment, moltes referències contextuals pròpies de l'educació anglosaxona, però sonen les tecles essencials amb nitidesa. La posada en escena compta amb un treball de conjunt compacte, en què s'intercalen diverses peces polifòniques ben entonades cantades a cor i acompanyades en directe al piano per les mans d'un dels intèrprets (Ferran Vilajosana), tonades líriques que espongen la llargada, un pèl excessiva, de l'espectacle. La interpretació estel·lar i egosintònica de Pou no interfereix sinó que potencia la del grup, d'on sobresurt Nao Albet, que aquí incorpora el jueu marieta que acaba sent el millor, perquè, com diu el seu extravagant professor, "la intel·ligència és fruit de la discriminació". Passeu el testimoni: apropeu-vos al Goya.