• Imprimir

ElComentari

Contra les sèries

Jordi Costa

Hi ha cops en què la premsa cultural sembla predicar al desert: el públic lector s'entesta a no escoltar certs crits d'atenció sobre autors o fenòmens, com si fossin una mena d'agressió cap a les seves velocitats personals de descobriment i consum cultural. Hi ha altres cops en què les idees quallen i, immediatament, inspiren un tòpic sobre el qual tothom sembla estar d'acord, un dogma de fe d'efecte instantani. N'hi ha un que últimament he trobat reiterat a diversos llocs: en articles de companys d'ofici i en declaracions de guionistes o directors. És aquell que diu que el millor cinema del moment és a la televisió. O que les sèries -que alguns consideren en plena Edat d'Or- ens donen allò que el cinema ja no sap donar-nos. Carlos Ruiz Zafón va anar una mica més lluny en dir que, no ja el cinema, sinó la millor literatura del moment està en mans dels guionistes.

Potser ha arribat l'hora de rebel·lar-se contra un tòpic que ja comença a fer pudor. Entre d'altres coses, perquè no diu la veritat. És fàcil explicar-se l'èxit del tòpic: si fa uns anys quedava bé menystenir tot producte televisiu, ara el consum de sèries s'ha reciclat com a signe de respectabilitat cultural. Estar al dia de l'últim producte HBO equival a haver llegit l'últim de Paul Auster (o Murakami).

No hi ha en aquesta crònica prou espai per analitzar les formes i estratègies de simulació que han permès consolidar l'actual miratge de ficció televisiva de qualitat. El mèrit més gran d'aquestes noves sèries consisteix a saber emmascarar, a força de realització dinàmica i velocitat expositiva, fins a quin punt són tan dolentes com reiteratives.